Auschwitz remou consciències. La visita al major camp d’extermini nazi en terres poloneses et glaça la sang. A mesura que passeges pels barracons i per les sales del museu t’assalten els crits de desesperació de les més d’un milió de persones que hi moriren. Costa pensar que tant d’horror sorgís d’un poble tan culte com l’alemany. Aleshores, desconcertat, cerques una resposta consoladora en un guia de veu compungida que s’esforça per mantenir viu el record de les víctimes de la cara més fosca del nostre continent. I la seva resposta encara et genera més impotència. Malgrat que costi de creure –diu–, molts ciutadans alemanys desconeixien el destí final d’aquells jueus que els nazis treien de les seves llars.
Un cop a casa, la magnitud de la tragèdia fa que et documentis més i descobreixes que el debat entre els historiadors continua viu. Setanta-un anys després de l’alliberament d’Auschwitz, no falten els qui defensen que hi havia alemanys que sabien d’aquella ignomínia, però que preferiren ignorar-la. D’altres, en canvi, són de l’opinió que molts la desconeixien. No debades –insisteixen–, la majoria de camps d’extermini estaven fora d’Alemanya.
Ara l’ombra del drama d’Auschwitz plana sobre els diferents campaments de Turquia, el pati del darrere de l’Europa civilitzada. Allà malviuen 72.000 refugiats sirians –molts són nins– després que el passat 18 de març la Unió Europea signàs el ja conegut com a 'pacte de la vergonya'. Empegueïda per les escenes de dolor viscudes a Idomeni, a la frontera entre Grècia i Macedònia, Brussel·les ha volgut descarregar el pes de la seva mala consciència en un país poc segur que no coneix molt bé què són els drets humans. El favor ens costarà 6.000 milions d’euros que, en un principi, s’han de destinar a l’atenció dels refugiats.
El 'pacte de la vergonya' ignora l’article 33 del Conveni de Ginebra sobre refugiats que imposa als estats la prohibició d’expulsar o retornar una persona al territori de qualsevol país on la seva vida o la seva llibertat es trobin amenaçades. Entre d’altres coses també estipula que “per cada sirià retornat es reubicarà un altre sirià en algun dels països membres”. Això ja està provocant que milers de sirians arrisquin la vida al mar amb l’única intenció de ser deportats i aconseguir així que alguns dels seus familiars puguin viatjar de manera segura a Europa. L’agreujant de tot plegat és que Turquia presta suport logístic a diverses faccions terroristes que alimenten la guerra de Síria, la terra dels que ara ningú no vol.
Avui, doncs, ja no tenim excusa per horroritzar-nos. Alguns, en el cas d’Auschwitz, s’escudaren en la suposada ignorància de la ciutadania alemanya d’aleshores. Però el drama actual dels refugiats amuntegats a Turquia ens l’ensenyen cada dia les televisions mentre dinam. Compta, per tant, amb la nostra complicitat i amb el vistiplau d’una Unió Europea que només pot maquillar tanta ineptitud amb el seu himne de fraternitat mundial, l’Oda a l’alegria de la Novena simfonia de Beethoven –paradoxalment l’Alemanya nazi també va utilitzar aquesta oda per celebrar grans esdeveniments públics i de propaganda.
Demà, 9 de maig, celebrarem amb molt d’estupor el Dia d’Europa. Recordarem que fa 66 anys Robert Schuman, aleshores ministre francès d’Assumptes Exteriors, va fixar les bases de la Unió Europea sota dos principis bàsics: la pau i la solidaritat. Avui, però, la realitat ens deixa en evidència. El sentiment de decepció és el mateix que va retratar l’escriptor austríac Stefan Zweig en la seva obra 'El món d’ahir'. Publicat pòstumament el 1944, el llibre contraposa el món aparentment tranquil de finals del segle XIX amb l’horror de la Primera i la Segona Guerra Mundial. L’ascens del nazisme obligà Zweig, d’origen jueu, a exiliar-se al Brasil. Allà, el 1942, juntament amb la seva dona, es va suïcidar, tement-se el pitjor per a la humanitat.
Zweig se n’anà d’aquest món sense veure el triomf de les forces aliades i l’alliberament d’Auschwitz. Ara, però, segur que estaria igual de trist davant el nou auge dels partits d’ultradreta en un continent que es comporta com el doctor Jekyll i Mister Hyde. No hi ha dubte que l’actual crisi humanitària dels refugiats sirians revela una altra crisi. Ja ho deia Einstein: “La veritable crisi és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar sortides i solucions”. Mentrestant, demà, Dia d’Europa, les nostres institucions ens tornaran a entabanar amb discursos vacus.
