Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Les Meduses de la indiferència

Avui l'antiga Mare Nostrum romana ja és coneguda com a 'Mare Mortum'. Així la batià fa dues setmanes l'humorista gràfic El Roto en una de les seves enginyoses vinyetes arran del darrer drama humanitari a les costes de Líbia. Prop de nou-cents africans moriren ofegats fugint de la misèria i del terror en bolcar el pesquer en el qual viatjaven. Es tracta d'una de les majors tragèdies viscudes a les portes d'Europa. Amb l'eslògan 'Més de dos Titànic', Amnistia Internacional ja s'ha afanyat a recordar que només el 2014 3.400 persones perderen la vida al Mediterrani. La quantitat representa més del doble dels desapareguts el 1912 a l'oceà Atlàntic en aquell llegendari creuer de luxe, el més gran del seu temps.

Amb tot, un segle abans del 'Titanic', Occident també vessà llàgrimes –i no de cocodril– per una altra hecatombe nàutica. L'estiu del 1816 la fragata francesa 'Medusa' naufragà en aigües del Senegal. El seu objectiu era prendre possessió de les antigues colònies africanes que els francesos havien recuperat dels anglesos arran de la fi de les Guerres Napoleòniques. L'expedició era formada per militars, funcionaris i, com era costum a l'època, per diversos científics que duien material d'observació.

Una violenta tempesta i continus errors del capità, que feia anys que no navegava, conduïren 'Medusa' a la deriva. Aleshores la tripulació, presa pel pànic, es lliurà a l'alcohol fins a emborratxar-se i decidí utilitzar els bots salvavides. Es desentengué, però, de la resta de passatgers, considerats socialment inferiors. Aquells nàufrags s'aferraren a un rai, que, amb els seus vint metres de longitud, es convertí en un autèntic infern. Dels seus 150 ocupants, només en sobrevisqueren quinze. Els que anaven armats mataren almanco seixanta-cinc dels seus companys, al·legant que s'havien amotinat. Els malalts o ferits foren llançats a la mar. També hi hagué casos de suïcidis. Cada dia que passava, la fam i la set feien estralls. Els mariners es veren en l'obligació de beure's la seva pròpia orina i de practicar el canibalisme.

Al cap de tretze dies navegant sense rumb, els quinze supervivents albiraren una embarcació que s'acostava a ells. Era l'ajuda que el capità desertor, ja al Senegal, havia enviat no tant per rescatar-los, sinó més aviat per recuperar diversos barrils amb or que contenia el rai. El 1817 dos d'aquells supervivents escrigueren un llibre titulat 'Naufragi de la fragata La Medusa'. El relat denunciava tant la negligència i la covardia del capità com l'atrocitat dels mariners aterrits i ebris. La seva publicació va escandalitzar i commoure profundament l'opinió pública francesa.

Enmig d'aquest clima d'indignació, un artista de vint-i-vuit anys, Théodore Géricault, àvid de reconeixement social, volgué immortalitzar aquella terrible odissea amb un gran quadre. L'escena triada fou el dramàtic moment en què els supervivents albiren el vaixell salvador, tement no ser vistos. L'obra, d'un colpidor realisme, s'exposà l'agost de 1819 en el Saló de París. Per burlar la censura, portà per títol 'Escena d'un naufragi'. Tanmateix, tothom la va saber llegir entre línies. Lluís XVIII, representant de la restaurada monarquia borbònica, fou acusat d'indiferència envers els seus súbdits. A més, a ningú no se li escapà que el desencadenant d'aquell desastre nàutic havia estat un inepte capità 'col·locat' només per ser un fervorós monàrquic. Tan sols, però, a pesar de ser declarat culpable, va ser condemnat a tres anys de presó.

El quadre de Géricault, màxim exponent del Romanticisme, s'erigí en una impressionant al·legoria d'una França a la deriva després de la caiguda de Napoleó. L'historiador Michelet no en tengué cap dubte: "En aquest rai s'hi va embarcar tot França, tota la nostra societat". Avui, gairebé dos-cents anys després de la seva realització, altres Meduses ens toquen de ben a prop en la nostra Mediterrània, antic gresol de civilitzacions. Tal com passà en el rai francès, els actuals 'capitans' europeus també deixen abandonats a la seva sort milers d'immigrants africans considerats socialment 'inferiors'. I mentre ens solidaritzam amb les víctimes de 'Charlie Hebdo' o amb les de la tragèdia aèria de Germanwings, miram de reüll la realitat que tenim davall dels nostres peus.

En la mitologia grega, la Medusa era un ésser monstruós de mirada petrificadora que fou decapitat per Perseu. Igualment, ara nosaltres tenim els sentits petrificats en forma d'indiferència amb tantes Meduses que circulen per aquest nostre cementeri marítim ja conegut tristament com a 'Mare Mortum'. Encara estam esperant un heroi per acabar amb elles.

www.antonijaner.com

Etiquetes