Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Prendre partit

Fa una setmana l’Auditori de Manacor va remoure més d’una consciència, sobretot entre els militants del PP. S’hi representava l’obra ‘Prendre partit’ (1995), de Ronald Harwood, dirigida i interpretada en català per Josep Maria Pou. Està ambientada en l’Alemanya postnazi de 1946, quan els vencedors de la Segona Guerra Mundial portaren a judici els col·laboradors del Tercer Reich.

El fil conductor és l’interrogatori, basat en fets reals, que un comandant nord-americà, el major Arnold, fa a Wilheim Furtwängler, considerat el millor director d’orquestra de la seva generació. La confrontació entre aquests dos personatges serveix per reflexionar sobre el paper de l’intel·lectual en els règims totalitaris, sobre la complicada relació entre cultura i poder, i sobre conceptes com compromís i indiferència.

Amb l’arribada al poder de Hitler, Furtwängler es mantingué al capdavant de la Filharmònica de Berlín. Un camí ben diferent seguiren altres companys seus, que preferiren marxar del país. Davant dels retrets del militar inquisidor, el gran director d’orquestra alemany apel·la al seu patriotisme i assegura que només a través del poder alliberador i universal de la música podia combatre el nazisme: “Com a músic sóc més que un ciutadà, sóc un ciutadà que ha de rendir comptes al geni etern de la gran música. Sé que una sola interpretació d’una gran obra mestra és una negació més forta i més vital de l’esperit d’Auschwitz que qualsevol gest o qualsevol paraula. Els éssers humans són lliures a tot arreu on s’interpreti Wagner i Beethoven. La música els transporta a regions, on els torturadors i els assassins no els poden fer cap mal”.

A pesar d’aquesta bella declaració d’intencions, Furtwängler, acusat de divo i egòlatra, es deixà manipular per Hitler, que el posà com a exemple de la “superioritat moral i artística alemanya”. Gràcies, però, als seus contactes va poder ajudar alguns jueus a fugir del país. Això seria determinant perquè el Tribunal de Desnazificació l’absolgués de tots els càrrecs. La sospita, tanmateix, de connivència amb el nazisme sempre li pesaria com una llosa fins a la seva mort el 1954.

Salvant les distàncies, a casa nostra, durant aquests llarguíssims quatre anys de govern Bauzá hi ha hagut massa polítics del PP que s’han comportat amb la mateixa indiferència que Furtwängler. Així ho demostren els qui ara, davant dels estralls de la desfeta electoral, demanen el cap del líder a qui abans, empesos pel fanatisme, glorificaven fins a fregar el ridícul. Ells, però, contràriament al que passà amb el compositor alemany, no actuaven al servei d’un bé suprem com és la música, sinó al servei d’un altre bé més terrenal: el de la butxaca. Aleshores, intentant navegar entre dues aigües i rient les gràcies del seu esperpèntic mentor, el més important era tenir una cadira que els asseguràs un bon sou. Així, mentre venien la seva dignitat per un plat de llenties, presenciaven displicents la despersonalització de la seva estimada terra.

Havent-se manifestat ja les “majories silencioses”, antigament tan invocades, ara els còmplices de tant d’autoodi emparat en “lo nostro” es fan l’orni. La seva covardia no pot ser més patètica. És el que té prendre partit a qualsevol preu, sense valorar-ne les conseqüències. A pesar dels seus intents per rescabalar la seva trista imatge, un estigma tan deshonrós no hauria de ser tan fàcil d’esborrar. Basta fixar-se en Furtwängler, qui s’endugué a la tomba l’oprobi dels seus conciutadans.

En tot cas, esperem que el nostre poble, tantes vegades maltractat pels seus, no caigui un altre cop en l’amnèsia. Ara que estam deixondits convé mantenir viva la memòria per protegir la nostra autoestima de noves estamenejades. Estam, però, en mans del govern entrant. Té una feinada per endavant i moltíssimes esperances a gestionar. Del seu seny i responsabilitat dependrà que la dreta illenca no torni a ensenyar la seva pitjor cara. Els errors del passat no poden ser més alliçonadors. Ens hi jugam molt.

www.antonijaner.com

 

 

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT