Publicitat
Publicitat

Art i paisatge humà

S’explica del pintor renaixentista Piero di Cosimo que un dia, mentre caminava pel carrer acompanyat dels seus deixebles, va aturar-se en sec extasiat per l’impacte estètic que li produïa la contemplació d’una escopinada sangonosa que un tuberculós anònim havia deixat estampada sobre una paret. Meravellat per la riquesa cromàtica de la mucositat, va adreçar-se als companys i va dir-los: “Mireu, això és la pintura”. Van haver de passar uns quants segles abans que l’observació de l’artista italià no permetés a la nostra societat aprendre a gaudir de l’absurditat d’unes taques de color abstractes. A veure-hi un paisatge com van fer els pintors simbolistes. Sovint es diu que l’art és més real que la vida, que el quid de l’art configura més realitat que no pas la que proporcionen els estàndards realistes. Perquè, com una rata, l’art s’ho menja tot i converteix els detritus que devora en femta regeneradora. Recordo les hores tristes de la postguerra, quan les parets escrostonades de les cases, la brutícia dels carrers, la manca de color dels vestits feien quasi insuportable la contemplació del paisatge urbà. Així va ser fins que els films neorealistes i els pintors de l’informalisme van ensenyar-nos a apreciar, per mitjà de la denúncia, que aquell element formal que consideràvem lleig amagava un potencial estètic sense fons. N’hi ha prou de sortir al carrer per observar com la moda ens vesteix. Robes fabricades amb rebrecs, destenyides, foradares, esfilagarsades. Tot allò que en unes altres èpoques ens deprimia avui ens conforta. La gosadia dels artistes i la digestió cultural de les seves obres ens permet trobar confort en l’estètica de pobre. Cap obra d’art no certifica el que diu: i, tanmateix, sempre diu. Adorno afirmava que totes les arts comparteixen una característica enigmàtica comuna: “Dir una cosa que s’entén i que tanmateix no s’entén”. O que potser amb el temps s’entendrà, ni que sigui de forma esbiaixada.