Com els devien esperar en aquell sostre de les cases de la possessió de la Coma? De quina forma devien maleir haver quedat a terra després del modèlic reembarcament de les tropes del capità Bayo? Devien tenir prou consciència d’on eren i per què hi eren per imaginar-se l’horror que haurien de viure els darrers moments de les seves vides? Qui ho sap. La història de les cinc infermeres que moriren ha colpit des de sempre els manacorins, però molt més els darrers anys. La seva trista peripècia per Mallorca ha pogut ser recordada gràcies a un diari que una d’elles va escriure durant la seva estada per terres mallorquines en el si de les tropes del capità Alberto Bayo. Tomeu Ferrer, Antoni Tugores o Miquel Alenyà s’han cuidat ara i adés de recordar-nos aquella història. Fa una desena d’anys, els nebots de dues d’elles, Daría i Mercedes Buixadé, varen ser a Manacor per recordar-les en l’acte d’homenatge a les víctimes del feixisme que cada any es du a terme al cementeri de Son Coletes, trist escenari de centenars d’assassinats l’any 1936.
Confinades a l’escola Graduada (obra de l’Ajuntament republicà i reconvertida a presó pels colpistes manacorins) varen ser torturades, passejades, humiliades i vexades, abans de ser afusellades al cementeri. Molts de manacorins, gats d’odi, sortiren a aplaudir el seu martiri. Enterrades, sense nom, sense record, sense cap marca que recordàs l’esplendor estroncada de les seves vides, la seva mort esdevingué anònima. Només de Daría i Mercedes se’n tenen dades concretes i contacte amb els seus familiars. D’una tercera se sap, també gràcies al diari, que nomia Maria Garcia. La quarta, Teresa. I de la cinquena, precisament l’autora del diari, no se’n té cap dada ni una, més que les seves emocionants paraules escrites aquell fatídic estiu del 1936.
Havien partit de Barcelona amb l’alegria a les cares, amb la il·lusió de derrotar el feixisme, segurament inconscients, segurament desconeixedores de la gravetat dels fets de guerra, del perill que suposava el seu embarcament amb les tropes d’Alberto Bayo.
Se suposa que les seves restes romanen a la fossa comuna del cementeri manacorí, tirades allà en la més absoluta ignomínia, en el més profund dels oblits. Sense cara, sense nom, sense ningú que les pugui recordar, sense ni tan sols una institució, un ajuntament, un govern, una diputació, que les pugui homenatjar. Mortes defensant la llibertat d’un poble, la llibertat de les persones que aquell 1936 veien perillar i que acabaren perdent per més de quaranta anys.
Aquests dies, a Barcelona, s’hi representa ‘Diari d’una miliciana’, l’adaptació dramatúrgica que Jaume Miró ha fet d’aquelles paraules escrites l’any 1936. Esperem que aquestes funcions tenguin prou ressò per poder arribar als familiars de totes cinc i poder donar a les seves restes un descans més honrós.
Mentrestant, avui ens continuam escandalitzant pels horrors del feixisme a l’Europa dels anys trenta i quaranta. I continuam condemnant la barbàrie que mira de surar i de treure el cap en el món d’allò que se’n diu políticament correcte. Neonazis, neofatxes, populistes, xenòfobs, racistes, homòfobs, masclistes, tots miren de guaitar pel finestró legal de les democràcies europees. Se suposa que hi lluitam en contra. Se suposa, dic, perquè no és segur que tothom hi lluiti amb les mateixes forces.
En nom de quin patrimoni? En nom de quina història? En nom de quina memòria? En nom de què punyetes (que em perdoni l’amable lector) reclamen els senyors del Partit Popular o els socis i representants d’ARCA que es conservi el bigalot de la Feixina. Alguns, fins i tot, recorden els joves (gairebé infants) que moriren en l’enfonsament del ‘Baleares’ per justificar la conservació d’aquest caramull de pedres ignominioses. Tota guerra és un horror. I totes les morts que s’hi produeixen són dramàtiques, perquè la vida és una festa i un tresor, i el seu final o el seu espoli ens suposen una tristesa infinita.
Però alerta: l’aberració disforja de la Feixina és un “monument” erigit en defensa i honor dels valors del feixisme: valors tan senzills d’explicar i tan mals de fer anar entorn com l’odi, la humiliació, la venjança, l’extermini, el genocidi, el menyspreu per la diferència i altres garlandes que decoren cels plens de barrams rabiosos i esquits de metralla. La mort d’aquells infants, que ningú mai hauria volgut que s’arribàs a produir, va ser l’excusa per alçar aquest monument a la vergonya que encara avui presideix aquest espai palmesà.
Mentrestant, jo torn a la memòria de la dignitat, a la de les cinc infermeres sense taüt, ni nínxol, ni tomba, ni nom, ni record. Hi ha milions de motius per esbucar el monument de la Feixina. Si no sabeu per on heu de començar a comptar, pensau en elles. Res les faria més contentes, que veure que el seu poble deixa d’honorar el règim contra el qual lluitaren, res les faria més felices, que veure que el seu poble abraça els valors que elles abraçaren: els de la llibertat, la solidaritat, la justícia i la igualtat d’oportunitats.
