Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

La càmera lúcida

— Ep! Ara dèiem que necessitàvem un periodista!

Qui m’ha escomès és Pedro Riera, marit, a més, de Maruja Frau, mestra de família republicana i tutora meva a quart d’EGB, fa un parell (mallorquí) d’anys. A la mà esquerra, en Pedro du una bossa de paper plena de fotografies antigues, amb la dreta sosté una imatge en blanc i negre amb un retrat de cos sencer de principi de segle.

— Els periodistes només sabem el que ens conten... –li responc.

— Volem saber qui és aquest home...

Damunt la vasa de cartó esgrogueït que envolta la imatge hi ha una dedicatòria, escrita del puny i lletra del retratat: “A los amigos liberales de Manacor. Juan Valenzuela, 1918”. La citació no pot ser literal, perquè la transcric ara de memòria. Tanmateix, ho cercam. No ho sabem tot, els periodistes. No sabem res, segons com es miri. Feim una cerca ràpida de google amb el mòbil i ja ho tenim. Joan Valenzuela, apotecari palmesà, va ser diputat pel Partit Liberal al Congrés espanyol la segona dècada del segle XX. De tot allò en fa, escassament, cent anys. Per agafar una referència, el meu padrí va morir el 1984, quan jo en tenia tretze. Havia nascut el 1904. Només dues generacions enrere i el pas del temps que ho mata tot.

L’anècdota que encapçala l’article d’avui va tenir lloc a l’acte d’inauguració de l’exposició 1, 2, 3, mira a càmera del Museu d’Història de Manacor i que repassa més de mig segle de fotografia d’estudi a Manacor, una delícia que us recoman de bon de veres.

Quan qualque dia, motivats per una o altra recerca, destapam aquella vella capsa de cartó plena de fotografies familiars, les mans se’ns omplen alhora de nostàlgia i de misteri. Hi trobam els nostres familiars que ja no hi són. Els nostres amics de sempre. I ens hi trobam a nosaltres mateixos. Imatges fixades de la nostra infantesa, de la nostra joventut, generalment de moments feliços o distesos. Diuen que quan morim no conservam cap cèl·lula igual que les que teníem quan vàrem néixer. No sé si és ver. Però el cert és que som, a cada dia que passa, una nova persona, un nou ésser que només la fotografia és capaç de fixar, de matar instantàniament. “La fotografia representa aquell moment tan subtil en què, per dir-ho tot, no sóc ni subjecte ni objectre, sinó més aviat un subjecte que se sent esdevenir objecte: visc una microexperiència de la mort: esdevinc veritablement un espectre”. Ho explica Roland Barthes en un assaig preciós sobre la fotografia titulat La càmera lúcida i editat per Lleonard Muntaner, amb traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.

Barthes hi insisteix, encara: “Davant l’objectiu jo sóc alhora: aquell que crec que sóc, aquell que voldria fer creure que sóc, aquell que el fotògraf em creu, i aquell que fa servir per exhibir el seu art”; i dubta: “No sé pas què n’ha de fer, la societat, de la meva fotografia, què hi llegirà”.

La fotografia va ser durant dècades un element, un recurs, si es vol, a l’abast només dels professionals, que captaven imatges i les revertien als seus clients amb una litúrgia que dotava de transcendència tant el procés com, sobretot, el resultat final. Més endavant, amb l’arribada de les càmeres compactes, encara en mode analògic, la fotografia es popularitzà, però el revelat continuava en mans de professionals, s’havia “democratitzat” la imatge fotogràfica, però no la litúrgia per obtenir-la. Avui, aquesta democratització ha menat a una banalització que menysprea la transcendència del moment retratat. Feim, ens feim, fotografies, per fer lluir els nostres instants d’alegria social, i tan sovint buida, a les xarxes socials, a la recerca de clics que ens facin sentir més acompanyats dins la nostra solitud cibernètica. Feim, o ens feim, centenars, milers de fotografies cada any, la majoria de les quals rebutjam al cap de poc temps perquè no tenim memòria en el mòbil o a l’ordinador. Qui guarda, avui, com toca, les fotografies? Qui pensa, de veres, que aquelles imatges que tira massivament a la paperera del mòbil o de l’ordinador són instantànies irrepetibles?

Em deman si serà possible, d’aquí a cent anys, culejar per dins el nigul i trobar una misteriosa fotografia d’un dia de platja, o de noces, o de visita formal a uns companys d’associació o de partit, i si els nostres successors en la cadena del temps podran observar amb la mateixa aura de misteri i nostàlgia amb què encara ho feim avui, aquella fotografia lluent del nostre moment de felicitat antiga. Es podran demanar, com nosaltres, qui era en Joan Valenzuela? O no haurem tengut la càmera lúcida com els nostres ancestres?

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT