Publicitat
Publicitat

Maleïda inèrcia!

Quan estudiava Economia vaig tenir la sort de visitar, gràcies a Sa Nostra, Caixa de Balears, el comtat d'Oxford. En arribar a Oxford, el professor Vicenç Moratal ens va fer fixar la vista en una frase: "Sapere aude", que vol dir "t'has d'atrevir a saber". Anys després, Federico Mayor Zaragoza, en una conferencia al centre de cultura de Sa Nostra, es referia a aquesta mateixa frase i afirmava que l'atreviment sense coneixement és molt perillós, però que el coneixement sense atreviment no serveix de res.

Tenir coneixement és fonamental, però si hagués de triar entre atreviment i coneixement, crec que em decantaria pel primer. Potser perquè massa vegades he vist com el coneixement és arraconat per la inèrcia i desaprofitat socialment.

La inèrcia és el nostre gran problema perquè estam acostumats a seguir les coses que ja han començat i, de mica en mica, anam actuant amb el que ens diuen i uniformant el nostre pensament. Sense respostes personals, acabam acceptant una realitat que potser no ens agrada, però per la qual tampoc trobam esperances de solució. Maleïda inèrcia!

Si l'Índia, fa quaranta anys, no s'hagués atrevit a dissenyar el futur, avui no seria un país que exporta informàtics. És cert que encara manté elevades bosses de pobresa i malnutrició, però és un país que va optar per rompre la inèrcia i, en comptes d'anar contra la fam, va començar a caminar a favor de l'alimentació i a fer front al gran repte del desenvolupament.

Atrevir-se a dissenyar el futur és fonamental per al desenvolupament econòmic i social de qualsevol territori. Aquest desenvolupament, al llarg dels anys, s'ha anomenat de moltes maneres: integral, endogen, sostenible i, darrerament, humà.

A mi, la definició que més m'agrada és la de desenvolupament endogen, perquè vol dir que és el desenvolupament de cada ciutadà, el del poble en conjunt, i no un desenvolupament que ve de fora. És un desenvolupament que parteix des de dintre, que aprofita les capacitats internes i el potencial localitzat al territori per enfortir la societat i l'economia de dins cap a fora.

En aquesta estratègia, les institucions i els agents econòmics i socials presents en el territori i, molt especialment, les petites i mitjanes empreses, assumeixen un rol central. I és que en una estratègia de desenvolupament endogen, la variable clau és disposar de xarxes denses que s'orienten cap a un sector productiu específic; que abasten tots els processos i serveis que conflueixen en l'elaboració d'una certa família de productes; que adopten una estratègia de competitivitat no basada en el preu, sinó en la qualitat; que disposen d'una força de treball entrenada, ben capacitada i altament adaptable; que es fonamenten en un empresariat dinàmic, innovador i qualificat; que són capaces de crear una atmosfera de cooperació, de col·laboració i de confiança entre empreses, institucions i la resta d'actors socials.

No obstant això, el desenvolupament endogen no s'imposa espontàniament, sinó que és, més que res, una opció orientada a conjugar creixement amb equitat social, territorial i sectorial, en una combinació que persegueix generar condicions locals d'alta competitivitat.

I és que en un model de desenvolupament endogen, no és el territori, en si mateix, el que és competitiu. La premissa bàsica és, més aviat, que en el territori s'hi poden trobar certes potencialitats, en les seves empreses, actors i institucions, que si broten garanteixen no només guanys de productivitat, sinó també de prosperitat.

La creació d'aquestes condicions implica que el desenvolupament endogen ha de tenir un fort component de polítiques públiques orientades a engendrar un ambient favorable a la inversió creant certes externalitats positives, lliurant béns públics i regulant les distorsions econòmiques.

En aquest sentit, cal reconèixer que les polítiques regionals de promoció empresarial, entremesclades amb polítiques d'innovació i mesures aïllades tendents a generar una cultura emprenedora, que han portat a terme els governs autonòmics des de finals dels anys noranta, han estat molt limitades. Però potser la major sorpresa que genera l'anàlisi d'aquestes polítiques és l'elevat pes que hi té la inèrcia.

Sorpresa, perquè les Balears, tot i tenir condicions avantatjoses per definir i articular una visió estratègica del territori, per generar, adaptar i difondre nou coneixement a partir de la seva història, la seva experiència, les seves característiques i les xarxes d'actors que operen a la regió, no ho han fet. Potser l'únic que ha mancat ha estat atreviment.