Misc 09/12/2013

Anem per feina, prou demagògia

i
Antoni Vives
3 min

No fa gaire dies el diari La Vanguàrdia publicava dos articles que no podien passar desapercebuts. Per una banda l'article del professor Requejo sobre la crisi de la socialdemocràcia, Socialdemocràcia, mirall trencat , en què proposava camins per a la renovació de la proposta política que ha generat més benestar i per a més gent, en règim de llibertat, d'economia de mercat i de democràcia representativa, en la història d'Europa. L'article apuntava de manera lúcida que la socialdemocràcia va ser la resposta més òptima al desastre i la devastació de la Segona Guerra Mundial, i que qualsevol intent de dur cap al present les solucions d'aleshores, és un error. Afegint-me a l'anàlisi del professor Requejo, cal dir que el món d'avui, ja ben entrat el segle XXI no és el món de 1945: les revolucions científiques i tecnològiques, la revolució dels costums, l'aparició de nous contrapesos geoestratègics, el desenvolupament de l'educació, de les expectatives de benestar individual, la revolució mediàtica, la inoperància dels estats per donar respostes, la consolidació de la ciutat com a nou jugador clau en el context sociopolític i cultural, combinades amb la incapacitat d'adaptació intel·lectual, han afeblit la socialdemocràcia i en general el centreesquerra europeus.

L'altre article, Més llenya al foc , signat pel professor José Ignacio González Faus, començava amb un estrident "És la crisi, més llenya humana al foc". Seguidament feia referència al darrer informe d'Intermón-Oxfam, en què es valoraven molt negativament les polítiques d'austeritat i de control de dèficit. La resta de l'article repassava l'escàndol de l'explotació de l'home per l'home a Bangla Desh. Igualment assenyalava que la causa de les deslocalitzacions industrials patides per un país tan aparentment sòlid com Alemanya havia estat la desaparició de la cogestió, i la minva del paper dels sindicats. Acabava amb una afirmació contundent i llaminera: l'existència d'un estat de benestar és incompatible amb l'existència de grans fortunes.

L'article, muntat amb habilitat per un dels principals teòlegs i antropòlegs cristians d'esquerres del nostre país, és el reflex del que es podia deduir de l'article d'en Requejo: les veritats escandaloses de les deslocalitzacions, dels sous misèria i de les condicions de treball inhumanes, fins i tot obertament homicides, ens deixen en un estat de perplexitat ètica i política, però no aporten solucions útils... a menys que un pensi que l'altermundisme és una solució, i no una il·luminació. Perquè avui es constata com la resposta creixent del món ideològic de l'esquerra és la de l'altermundisme i la de la curiosa legitimitat parapolítica de les oenagés (no és estrany que el professor González Faus comenci l'article citant un informe d'una oenagé).

A Catalunya la traducció d'aquesta perplexitat, d'aquesta deriva pseudointel·lectual, és l'efervescència d'opcions polítiques d'esquerra trufades d'altermundisme. La indignació aparent en la denúncia de les injustícies és directament proporcional a l'esmena a la totalitat del sistema polític, social i econòmic. Ho fan oblidant aparentment que, si més no, el sistema actual ha proveït de democràcia i de benestar social; de serveis públics de qualitat i de dignitat individual i comunitària la gran majoria de la població. Situats en la zona de les profecies autoacomplertes, en l'espai dels sil·logismes teòrics, alimenten una demagògia que els pot fer guanyar quota de pantalla o de diaris, però que és un desastre des del punt de vista de les possibilitats de renovar la socialdemocràcia i el centreesquerra en general.

El mirall trencat de la socialdemocràcia podria ser recompost si en comptes de caure en els miratges demagògics, escapada fàcil que va abocar el liberalisme d'entreguerres al feixisme, se centrés en allò que és substancial: Europa ha de recuperar capacitat productiva. Com? Apostant pels immensos filons industrials que s'obren en el món de l'economia de la regeneració urbana i energètica, en el camp de la producció distribuïda, en l'àmbit dels serveis urbans i dels serveis socials de nou encuny. Cal estandarditzar solucions, cal generar el model de negoci social d'aquests serveis. És imprescindible fer-ho per a tot el món a la vegada, perquè tot el món necessita recuperar la consciència de qualitat de vida compartida a través d'esperances possibles i no d'il·luminacions apocalíptiques, ni d'idealismes perillosament platonitzants.

En Gonzalez Faus té raó quan fa servir la crisi per fer d'altaveu de la denúncia de l'escàndol. És un error fer servir la crisi per fer créixer la demagògia. Més d'hora que tard ho pagarem amb més atur, amb més dolor.

stats