Bono té raó
"Espanya necessita un president del govern que quan acabi els seus discursos pugui cridar sense avergonyir-se «Viva España»". Aquest és el llegat intel·lectual i polític de José Bono, el darrer gran president espanyol de les Corts. Un gran home. Un gran polític. Un bon president de les Corts espanyoles, un home conseqüent, obert; un socialista com cal, decididament defensor dels principis de Karl Marx i dels fabians britànics, perquè Bono ha estat especialment eficaç a l'hora de traduir a l'espanyolitat el fabianisme i la socialdemocràcia d'encuny centreeuropeu. Algú hi ha vist reminiscències del socialisme francès de la postguerra mundial, però jo no n'estic segur del tot: potser uns grams de Jaurès, amanit amb l'èpica resistencial d'un Moulin i el sentit historicopràctic de Mendes-France. Mai atret per Miterrand, Bono se n'ha sentit allunyat pel que tindria d'histriònic i d'oportunista... Bono, un home hereu de Besteiro i del que representà Suresnes en el si de la renovació socialista espanyola, allunyat de Sacristán per la seva proximitat a Gramsci, però més pròxim del que ens podríem pensar (potser ell mateix no hi ha pensat mai) a Aranguren en el seu catolicisme postconciliar i crític amb la cúria.
El passat falangista dels seus familiars, correctament metabolitzat, no ha significat un trencament amb la família, ans al contrari, una continuïtat cultural exemplar que encarna la reconciliació espanyola que la Transició va reflectir en el pacte constitucional. Com a president de les Corts, sobretot en els seus discursos, entre ells el final, el millor de tots, la Constitució ha esdevingut més espanyola que mai, més nostra, segons el seu ponderat intel·lectualisme teoricopràctic, que mai.
Val a dir que aquest llegat intel·lectual i polític de primera magnitud mundial l'ha aplicat amb decisió mentre ha estat president de la seva comunitat autònoma, i hi ha generat riquesa, emprenedoria, llocs de treball i excel·lència professional. Bono va saber aprofitar la pluja de milions d'euros procedents de Catalunya i d'Alemanya per convertir Castella-la Manxa en un dels pols productius del sud d'Europa. Fàbriques, universitats, centres d'excel·lència que han atret científics de tot el món van sentir-se cridats per aquesta ment preclara, arrossegadora i abassegadora; pocs polítics espanyols han fet tant per unir Espanya en una "meta comuna", tal com li abellí de dir en el darrer discurs, de ressons pròxims a la vella unitat de destí en l'universal.
Efectivament José Bono representa la barreja única de polític i de policy maker tan preuada per la política europea. Les darreres visites internacionals rebudes a l'aeroport intercontinental de Ciudad Real, fita final del seu pla de desenvolupament castellanomanxec hereu dels planes de desarrollo dels anys seixanta, han actualitzat i han desmentit el que aquests semblaven aportar d'artifici econòmic impregnat de voluntarisme i de parcialitat a l'hora de repartir la riquesa generada en altres regions espanyoles.
Bono té raó. Bono és el polític espanyol que relliga el millor del conservadorisme i del progressisme espanyol que els catalans encara no hem sabut comprendre. Necessitarem potser una vida sencera per arribar a aquests nivells de capacitat intel·lectual i política, per arribar a copsar el sentit profund de polítiques que al final del camí ens faran més lliures i més rics. Polítiques socials i econòmiques que ens permetin, als catalans, aprofitar la riquesa que Bono i els seus han generat a Espanya i que nosaltres, pobres catalans, no hem sabut aprofitar. Polítiques que promouran la cultura catalana als nivells d'excel·lència de la cultura espanyola. La meta comuna, en definitiva, que la Constitució, tal com Bono i els seus l'entenen, ens ha de fer més catalanament espanyols.
Bono té raó. Tal com va assenyalar en el darrer discurs a les Corts, si un home sol, o si una comunitat autònoma sola, no pot comprendre la grandesa d'Espanya, els avantatges de ser espanyols, allò que la gran política Esperanza Aguirre anomena el legado español, vol dir que aquest polític i que aquesta comunitat tenen un problema. Un problema que no és d'Espanya. Hi haurem de treballar molt, haurem de saber posar-nos a la seva altura per reeixir i arribar als cims marxians als quals ens reclamen. Em refereixo als cims de Groucho Marx, esclar, que mai no hauria estat capaç d'imaginar, ni el guió més ditiràmbic, el que nosaltres els catalans, nacionals d'aquesta Sildàvia dissortada en què ens volen convertir, hem de sentir i patir per estar sotmesos al colonialisme al qual estem sotmesos. I que viva España, Sr. Bono...
