Publicitat
Publicitat

Colòmbia, la bicicleta, la pau

Colòmbia comença a ser un exemple d’esforç col·lectiu per fer que la pau esdevingui el camí per assolir objectius concrets de benestar i de prosperitat compartides

En Manuel és un enginyer de camins de trenta-tres anys, format a la Universidad Javierana de Bogotà. Va viure a Barcelona uns quants anys, treballant en el camp de les energies renovables, formant-se, potser explorant la possibilitat de desprendre’s de Colòmbia. No va poder ser: “La pàtria és la pàtria”, em diu somrient, amb una mirada entre múrria i còmplice. La pàtria és el que és, i poques persones ho saben tan bé com ell. Perquè a en Juan Manuel ningú no li ha d’explicar què és la guerra: un oncle assassinat, el pare ferit de bala a la columna vertebral, amics abatuts... “La guerra? Uns en parlen, jo l’he patida”. Quan va decidir tornar a Colòmbia, ho va fer recordant el que havia sentit quan va saber que l’exèrcit havia mort qui havia donat l’ordre d’assassinar el seu pare: “Vaig sentir un alleujament que durant uns instants em va deixar en pau; immediatament, però, vaig comprendre que no volia sentir aquella pau estranya, producte del dolor d’un altre. Em vaig odiar, i em vaig prometre que cap fill meu no havia de passar pel que jo estava passant. Només la pau, el perdó; només la veritat i la reconciliació podien guarir-me”. En Juan Manuel no ha deixat de sentir dolor per la desaparició de l’oncle, ni per la mort dels amics. Quan parla de l’atemptat al seu pare, ho fa carregat d’indignació. Tanmateix, avui és un dels màxims defensors de la pau. Ho fa sense parlar gaire bé dels polítics colombians, ni dels uns ni dels altres. No li agraden, tot i que reconeix que sense la valentia de la majoria d’ells, la primavera indiscutible que viu Colòmbia no seria possible.

Si bé el conflicte colombià ha provocat més morts que les dictadures xilena, argentina i uruguaianes juntes, gairebé no en sabem res

L’Helena Urán és filla del magistrat Carlos Horacio Urán, assassinat durant els fets del Palau de Justícia de Bogotà el 6 de novembre de 1985. Té quaranta anys i viu amb el seu fill de sis anys a Berlín. Quan parla de la mort del seu pare a mans de paramilitars, ho fa amb el dolor i la perplexitat a flor de pell. El van matar aquells que no admetien que la veritat dels altres s’imposés, i per a ella la reconciliació és gairebé impossible. Tanmateix, admet que hi ha un camí: “La veritat i la memòria són l’única manera de començar a guarir-me”. L’Helena i la seva família, víctimes entre els 7 milions de víctimes d’aquesta guerra sorda i cega que dura des de fa més de cinquanta anys, no només van perdre el pare, sinó que també van perdre la capacitat de creure en l’estat. Avui l’Helena ha organitzat un grup de filles de les víctimes de la guerra colombiana a Alemanya, i comencen a parlar sense embuts del dolor, de com és de difícil el perdó, de com és de complicat viure amb l’estigma de reconèixer-se com a víctimes. Tanmateix, l’Helena en parla en veu alta, somriu i, per molt que li costi, camina pel camí de la pau.

Si bé el conflicte colombià ha provocat més morts que les dictadures xilena, argentina i uruguaianes juntes, gairebé no en sabem res. És més: els estereotips de bons i de dolents, que tant simplifiquen les coses, i tant en la línia de portar l’aigua als molins ideològics locals respectius, encara ho compliquen tot molt més. El fet que en aquests moments hi hagi un munt de professionals catalans treballant-hi, el fet que hi hagi força colombians i colombianes estudiant i treballant a Catalunya, hauria de fer molt més visible la primavera que viu aquest país extraordinari. Perquè Colòmbia és molt més que el realisme màgic segellat per Gabo. Colòmbia avui comença a ser un exemple d’esforç col·lectiu per fer que la pau esdevingui el camí per assolir objectius concrets de benestar i de prosperitat compartides.

Per comprendre les aspiracions d’un poble cal, a vegades, garbellar en zones poc acadèmiques, poc saberudes. Com em deia un taxista savi de Bogotà no fa gaires dies, cal anar al sentit comú, i a la bondat de la gent. “ ¿Sabe qué?, ahí tienen a Shakira, que es medio catalana, y que habla por todos nosotros ”. Que estarrufi el nas qui vulgui. Penso que el taxista té raó: Shakira en aquests moments d’il·lusió col·lectiva explica cantant el que molts voldrien dir a milers, i no se’n surten. De fet, el vídeo de la cançó La bicicleta és un himne del que Colòmbia vol esdevenir: un poble que vol posar-se a pedalar mirant cap endavant en pau, sense renunciar a res del que és, però aspirant a tot, en relació amb tothom. La cançó ja s’ha convertit en un símbol, i obre convencions sobre sostenibilitat i reunions de tècnics sobre mobilitat i energies alternatives. La bicicleta que convida a agafar Shakira és la que agafen en Juan Manuel i l’Helena: prosperitat col·lectiva, mirant als ulls del poble desplaçat, donant-los la mà i convidant-los a participar d’una transició de la qual estem obligats a sentir-nos còmplices.