Publicitat
Publicitat

Confiteu-vos les elegies!

A la sortida del memorial a Mahatma Gandhi, a Delhi, hi ha una petita llibreria on venen tota mena de textos i records relacionats amb el pare de la independència de la nació índia. Mentre garbello entre els objectes plens de pols que hi ha als taulells, topo amb un petit bust de Gandhi, al peu del qual es pot llegir: “El meu missatge és la meva vida”. Segueixo mirant els lloms dels llibres, mentre el telèfon no deixa de vibrar. Són els meus fills, que m’envien missatges des de la manifestació espontània que s’ha convocat davant de la seu del departament d’Economia, a la rambla de Catalunya, després que la Guàrdia Civil hi hagi entrat. No puc deixar de pensar en Barcelona. Sobretot avui que la feina m’ha dut tan lluny de casa. M’aturo en un dels llibres, un recull dels pensaments de Gandhi que duu per títol The mind of Mahatma Gandhi. L’obro pel mig, a l’atzar, i el primer que hi llegeixo és: “L’evangeli de la llibertat: l’accés pausat, lent, a la llibertat, a la independència, no existeix. La llibertat és com un naixement. Fins que no som del tot lliures, som esclaus. Tot naixement passa en un moment determinat”. És una frase que ressona a les d’Abraham Lincoln sobre el futur: “El millor sobre el futur és que un dia arriba de cop”; i l’altra, que tant m’agrada: “La millor manera de predir el futur és crear-lo”.

La barreja del missatge del bust, amb el començament de l’evangeli de la llibertat de Gandhi, amb les frases de Lincoln m’anima i em proposo fer-les arribar a casa. La meva filla gran em comenta que viu amb una barreja d’emoció, tristor i nervis aquests moments transcendentals per a la nostra nació. Els altres, una mica més joves, han sortit corrents de classe per afegir-se a la gernació que es manifesta en pau. Em demanen què penso que pot passar, i els dic que ho saben millor ells que no pas jo. En tot cas, els dic que el futur immediat és a les mans del poble. Ho dic sense ni un gram de populisme. Sense retòrica. Si mai el futur polític del país se la jugava al carrer, aquest temps és ara. La política institucional s’ha ensorrat. El gran fracàs de la política espanyola és no haver entès que el clam independentista té fonamentalment a veure amb la incapacitat espanyola per bastir res que s’assembli a un projecte nacional coherent i compartible en peu d’igualtat. És a dir, un projecte de comunitat de solidaritat bàsica, d’adscripció sentimental, basada en elements mínimament racionals. Espanya, l’Espanya política representada per la majoria de partits estatals, ha tractat el cas català amb displicència, amb nul·la intel·ligència, amb falta de respecte i amb mesures policials pròpies de la guerra bruta. Ens han dit nazis. Ens han enviat la policia a casa de matinada. Ens han acusat sense proves. Ens han prohibit reunir-nos. Ens han prohibit fer consultes. Ens han enviat el president i els representants polítics al jutjat penal, com si fossin delinqüents. Ens han estafat amb els impostos. Ens han estafat amb els pressupostos. Ens han estafat amb la cultura. Ens han estafat quan no han fet cas dels acords signats, ni han honorat la paraula (“ Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña ”). Han fet un ús indigne i impropi del Tribunal Constitucional. Han amenaçat els nostres empresaris. Ens han enviat a l’espai sideral. I, per acabar-ho d’arreglar, ens han tractat d’imbècils quan s’han omplert la boca dient que són ells els que defensen l’autonomia de Catalunya. Ells, que quan veuen sortir de les Corts els diputats catalans, criden perquè els senti tot Espanya: no volen que tornin.

Davant de les escenes dels darrers dies, tan semblants en la forma i en el fons a escenes pròpies dels anys 30, només podem constatar el punt de no retorn en el qual ells, fa molt de temps, ens han situat. Aquesta Espanya institucional que anul·la l’autonomia enviant circulars als secretaris municipals, als interventors ( cuerpos estatales ), i que humilia el país posant de genolls la policia de Catalunya, que ha actuat heroicament durant els atemptats jihadistes, perquè els sap greu que ho hagi fet tan bé, aquesta Espanya ens torna a dir, durament, que som seus però no som dels seus.

No cal dir que nosaltres tampoc no som perfectes i que ens equivoquem. Però com diu Gandhi al llibre que ara mateix tinc a les mans, per a què serveix la llibertat si una persona o una nació no es pot equivocar? Hi haurà qui aquests dies brandarà el cap. Hi haurà qui tindrà la temptació benintencionada de l’elegia. No ens confonguem. La nostra causa només té una data de caducitat: la independència. Cap elegia, per tant. Que les escriguin ells. Aviat hauran de ressuscitar el 1898.