04/06/2017

‘Laeto animo’

4 min
‘Laeto animo’

No fa gaires dies una de les meves filles jugava una final de bàsquet a Llefià, a Badalona. Era un dissabte a la tarda esponerós, un dia de primavera que convidava a la vida, al gaudi dels sentits. A Llefià en participaven de ple. Vam arribar-hi amb prou temps per anar a fer un tomb. Els carrers assolellats, plens de persones de totes les edats, de tots els tons de pell que us pugueu imaginar, semblaven participar d’alguna virtut inefable. Hi havia una mena de joia de viure que em reconfortava, de la qual volia ser partícip. De seguida vaig pensar en el bisbe Carrera, que havia començat a treballar de molt jove a la parròquia de Sant Antoni de Pàdua de Llefià, pels volts de mitjans o finals dels anys cinquanta del segle passat, quan el barri era poc més que un conjunt de barraques i edificis malgirbats. Vam anar passejant cap a la parròquia, que estava tancada. Uns vells prenien el sol asseguts en un banc: “¿Qué buscan? ”, ens van demanar encuriosits. “Volem entrar a l’església, veure-la per dins”. “ Ah, pues no se preocupen, Cosme les abrirá ”. En Cosme era un altre home gran, a la ratlla dels vuitanta, que estava assegut a la porta del temple. Ens va obrir i ens va explicar les activitats parroquials i la crisi de feligresia que afecta les esglésies més o menys a tot arreu amb la mateixa intensitat. Les ceràmiques de les benetes de Montserrat, la pulcritud del temple, humil i digne, com la casa de qualsevol família treballadora del barri, les flors fresques, acabades de collir, posades als gerros per a la missa vespertina, però sobretot per a la missa de diumenge... Aquella tarda, la parròquia de Llefià participava sens dubte del laeto animo, de l’esperit joiós que encapçalava la butlla papal que l’any 1964 va fundar l’arxidiòcesi de Barcelona. Avui ni el bisbe Carrera, ni l’Església, ni la parròquia de Sant Antoni de Pàdua de Llefià, ni gairebé la transcendència tenen gaire premsa. Són els signes dels temps, i segurament també les conseqüències de molts errors comesos mentre hem anat aprenent a viure. I tanmateix...

Tenim una gran tendència al pessimisme. És més confortable desesperar que esperar, desencoratjar que jugar-te-la animant, participant i fent participar de l’entusiasme; és més murri, i per tant més còmode, gestionar un “Ja t’ho deia” amb cara de mestretites que un “Vine, abraça’m, perquè et vull felicitar” o, encara més, “Vine, abraça’m, i tornem-ho a intentar”. El murri, el pessimista, passa per savi. L’altre, per ingenu. En l’amor, en l’amistat, a la feina, a la política, a l’Església, a la família, a la cultura i en general oblidem sovint que una de les més altes missions que tenim a la vida, a la vida adulta i conscient, és sembrar. I en concret sembrar esperança. No parlo de grans discursos, ni de manifestos, ni de sermons. Parlo de l’esperança quotidiana, la que diu bon dia a la vida joiosament, cada dia; la que ens educa en la joia de viure amb el laeto animo dels anys en què molts de nosaltres -la generació que ens movem en la franja dels quaranta-molts i els cinquanta-pocs- vam néixer. La lliçó d’en Carrera és que potser la parròquia avui no és gaire plena (¿quina parròquia s’omple com abans?), però que aquell barri gris i dur dels anys en què parlar d’esperança semblava un acudit avui és un barri bonic que, malgrat les dificultats, està farcit de joventut educada i compromesa. La sembra d’en Carrera i de la gent de la seva generació, la generació del Cosme que ens va obrir la porta de la parròquia, ha donat una collita abundosa que fa que el país, avui, sigui molt més fort que no pas aleshores.

Carles Capdevila em va dir un dia, a la redacció del diari, que aprendre a viure és dur, perquè sempre et sembla que, quan n’has après una mica, és massa tard. És una frase que li hem sentit dir més vegades, sobretot aquestes darreres hores, en el moment de fer-li els memorials. És una frase lligada a una manera joiosa d’entendre la vida, plena de sentit de l’humor, i de ganes de seguir aprenent, per dur que sigui. De seguir saludant la vida, cada dia, amb un “Bon dia!” joiós i ple de vitalitat. En Carles Capdevila feia de l’educació, de l’aprenentatge i del risc del bon humor i la confiança els eixos centrals del seu pas pel món. Tot amarat del laeto animo que és en el fonament dels anys seixanta en què vam néixer, i que es concreten als Llefià de tot el país, diguin el que diguin els profetes dels mals averanys. En Carles participava, com en Carrera, d’una mena de fe que, com deia el bisbe, et fa saltar a l’altra banda del riu, sense saber gaire bé què o qui hi ha, però amb l’esperança certa que cal saltar, per avançar.

stats