Publicitat
Publicitat

Solà-Morales, Bohigas, Guallart

La ciutat és una idea posada en pràctica. Com deia Manuel de Solà-Morales, la ciutat no és la superposició d'unes pràctiques jurídico-administratives, combinades amb els formalismes d'una disciplina acadèmica o professional. La ciutat ha de ser la combinació de la idea d'ara i aquí amb la projecció al futur, de la incorporació de la modernitat com a instrument i no com a maquillatge; de la construcció constant de la identitat oberta i arrelada, allunyada dels cosmopolitismes buits. Barcelona quedà empantanegada massa anys en una prima, buida i desideologitzada gestió dels grans temes de la ciutat, després que la claror aportada per persones com Manuel de Solà-Morales i Oriol Bohigas s'eclipsés a causa del manierisme dels uns, de la falta d'idees dels altres i de la mistificació del model Barcelona que ells generaren.

L'aportació de la generació de Solà-Morales i Bohigas a la manera de fer ciutat barcelonina és la recuperació de l'esperit instrumental que Cerdà donà a la invenció de l'urbanisme com a disciplina científica aplicable a la construcció física d'una idea. Al cap i a la fi Ildefons Cerdà, que no era arquitecte, produí una ciutat nova a partir de l'ideal de fer una Barcelona vivible, justa, exemplar, projectada a les generacions futures. Cerdà es plantejà la ciutat com una màquina de viure que calia ser posada al dia, al servei de les persones i del model de societat que ell pensava que els catalans mereixíem. És el cas dels dos grans protagonistes de l'Escola de Barcelona, que van ser capaços de combinar adequadament els ideals amb l'oportunitat i la qualitat. És l'oportunisme de qui sap cap on vol anar i que comença per definir la idea, passa al disseny i desenvolupament dels projectes i, a mesura que es dóna l'oportunitat entre el pressupost i la política, va desenvolupant-los als ritmes possibles. Només així es pot entendre l'esclat de l'urbanisme dels anys vuitanta, treballats ben bé durant els quinze anys anteriors a l'inici de la seva implantació per un grup d'arquitectes-intel·lectuals compromesos i bel·ligerants amb la generació precedent, i amb la realitat que estaven obsessionats a accelerar, a favor del poble. Així, la modernització dels carrers i de les places, tirar endavant infraestructures necessàries per atendre les necessitats de la població, l'equipament de barris i de districtes, no foren resultat de la improvisació de l'aleshores arquitecte en cap, ni dels seus companys de generació, ans al contrari, responien a un pla preestablert, meditat i discutit entre ells i els polítics per a qui treballaven. Ells obriren els ulls a noves Barcelones, concretades avui en la nova idea de la ciutat que tenim fixada als nostres cervells.

El pas endavant que avui representa Vicent Guallart és equiparable al que fa més de trenta anys representaren els Bohigas d'aleshores. La ciutat productiva, autosuficient, de velocitat humana; metròpolis hiperconnectada amb el món, sense emissions nocives per al medi ambient; la ciutat intel·ligent de i per a les persones, on torna a ser possible produir-hi, on podem generar l'energia que necessitem per viure gràcies a les noves tecnologies de la construcció i de la gestió energètica. La ciutat que descobreix que internet és alguna cosa més que Google i Facebook, i que opta per implantar sistemes de gestió distribuïda de l'aigua i de la comunitarització cívica, és la ciutat que ens proposa Vicent Guallart juntament amb els companys de l'aventura de l'Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya. No és casualitat que la UPC i el MIT s'hi hagin fixat per desenvolupar els fablabs , els ateneus de fabricació que han de revolucionar la manera de capacitar el conjunt de la societat en el camí de la producció distribuïda. No és casualitat que corporacions industrials de referència com Cisco, Schneider Electric, GDF i moltes altres estiguin invertint en el City Protocol, el protocol de ciutats per generar un model que, a partir del plantejat per Solà-Morales i Bohigas, faci un pas cap endavant i esdevingui protagonista de la generació de la nova economia de les ciutats.

El repte de la ciutat del segle XXI és esdevenir un pol productiu en què la qualitat de vida sigui la més elevada possible. La ciutat del segle XXI serà la del City Protocol que preconitza Vicent Guallart; serà la ciutat humanitzada, no obsessionada per les icones ni pels festivals de l'arquitectura franquiciada, la ciutat per ser vista, sí, però sobretot per ser viscuda. Des de Solà-Morales i Bohigas, passant pel Guallart d'avui, tenim assegurada la renovació de Barcelona i de la manera de fer ciutats a tot el món. Quina bona notícia!

PUBLICITAT
PUBLICITAT