Publicitat
Publicitat

Transició? ‘Mitjapartisme’!

Ha fet un matí de tardor preciós, lluminós i clar. Deu haver plogut força, perquè El Retiro fa goig, tot ell vestit de colors daurats. La Castellana, plena a vessar de cotxes, sembla més puixant que mai. Un grup nombrós de jubilats segueix les explicacions que un jove esforçat dóna sobre l’arquitectura de la Gran Vía. A la zona de Nuevos Ministerios, parelles d’homes guarnits amb vestit i corbata, dones amb vestit jaqueta i taló d’agulla, s’afanyen a les seus d’algunes de les empreses espanyoles de bandera. Héctor Alterio i Lola Herrera triomfen al teatre amb l’obra En el estanque dorado. Uns estudiants d’institut fan cua davant del convent de les Descalzas Reales; els guia un professor implicat amb la seva feina, que vibra amb cada detall i, és evident, ha aconseguit convertir més de tres dels seus alumnes en veritables deixebles. També hi ha turistes que baden, i esguerrats que demanen. Rockers que caminen fent dringar les sivelles i monges que fan tard a missa. Al cafè del Círculo, un dels sagraris de la cultura espanyola, les converses es fonen entre les columnes corínties i els sostres decorats. És Madrid, una de les ciutats per a mi més acollidores del món, una de les ciutats que ara mateix més lluny sentim els catalans.

Què és el que fa, però, que Madrid hagi girat l’esquena a la realitat catalana de la manera que ho ha fet? Com és possible que una ciutat, i per ciutat vull dir societat, estigui tan cega, demostri tan poca intel·ligència a l’hora de gestionar un problema que els està superant? Al cap i a la fi el que tenim damunt la taula és un xoc de sentiments nacionals diferents que, en l’expressió política respectiva, gestionen gramàtiques diferents. Un vell amic em fa a mans un article d’Alberto Oliart, exministre de la Transició, format universitàriament a Barcelona en els cercles dels Castellet i Barral. L’article, publicat en un diari gallec, parlava del nacionalisme català com el més perillós de tots els nacionalismes existents a Espanya. Ho deia des del punt de vista de qui ens coneix. En parlar de perill es referia literalment a la capacitat del nostre nacionalisme de posar contra les cordes l’Estat, perquè és el més democràtic i ciutadà dels nacionalismes existents. L’article l’escrivia abans que s’obrís definitivament un abisme entre Estat i Generalitat, abans de les grans manifestacions, abans de les maldestres imputacions... El nostre nacionalisme és perillós per democràtic, per ciutadà. La profecia d’Alberto Oliart s’ha acomplert. L’Estat està contra les cordes. I com tot boxador mal aconsellat que ha perdut el centre del ring, mira de fer clinch, busca els cops no permesos, abaixa el cap i fa servir les dents per defensar-se. Mala tàctica. Pitjor resultat per a tothom.

El drama que percebo al cafè del Círculo, tan modern, tan cosmopolita, tan preparat, és que mai no s’ha pres seriosament la Transició. El drama és que el progressisme espanyol ha estat i és, en matèria constitucional, tan conservador com és la dreta. L’Estat no ha aprofitat la capacitat que va tenir durant la Transició per reinventar-se. Per a ells, la Transició no va ser res més que una mitja part en matèria de construcció nacional d’Espanya. Aquest mitjapartisme és la veritable ànima del problema d’Espanya i, de retruc, del problema català. Perquè per a ells, si la Transició havia de tenir algun sentit, no era exclusivament el de la implantació de la democràcia. També havia de ser la reconstrucció del nou nacionalisme, del nou patriotisme espanyol, digueu-ne com vulgueu. I això necessàriament volia dir acabar fidelitzant la població de tot l’Estat amb uns símbols, amb un conjunt de lleis, amb una llengua i una cultura que ja mai més no poguessin diluir-se en les perifèries dissolvents.

El mitjapartisme ha estat i és la veritable ideologia nacional de PP, PSOE, IU i, darrerament, Podem. Ciutadans ha agafat la torxa de l’únic polític que, sorgit del mitjapartisme, va optar obertament per acabar guanyant el partit: José María Aznar. Són els que, acceptant la mitja part dels trenta darrers anys, ara es proposen guanyar i tancar la carpeta de la construcció nacional d’Espanya. Són els que pensen que tot això és qüestió de posar-hi coratge, que Catalunya no és tan ferotge com la pinten, i que tot plegat s’acaba tornant a moure la pilota, per derrotar-nos.

Moltes d’aquestes persones han compartit cafè amb mi, aquí, al Círculo. Parlen de llibres i de pintura, de música i de les darreres exposicions. Quan parlem del nostre dret a decidir, de la nostra voluntat de ser, arrufen el nas, s’aixequen de la taula i em diuen adéu només amb un gest. Sí, em consideren perillós. No tenen arguments.