17/07/2015

Tsipras i l’adolescència

3 min

El no del referèndum grec de fa pocs dies ha estat absolutament irrellevant per al que cercava el primer ministre grec. En canvi té una rellevància fonamental per comprendre els límits de l’antipolítica. El referèndum de Grècia, tot i fer guanyar les tesis de Tsipras, ha fet perdre definitivament la partida al govern grec. Res no hauria de ser igual després del referèndum. L’idealisme buit, el que apel·la als sentiments sense emparar-se en el rigor, acaba ensorrant-se. El més greu és que ho ha fet des d’una superioritat moral impostada, presentant-se com a veritat absoluta. Al final, la solució absoluta ha perdut, i ha perdut absolutament. Tsipras i els seus van disfressar d’esquerranisme i justícia social l’atiament d’un sentiment ultranacionalista. Van excitar la indignació del poble esperant que Europa s’arronsaria. Es van equivocar.

La indignació traduïda en la conformació de nous partits polítics ha estat en la base del que ha succeït en alguns països del sud d’Europa. És una indignació accelerada per la crisi financera de l’any 2007. Es tracta, de fet, d’una crisi pastada en la irresponsabilitat de governs d’esquerres i de dretes, i d’una població que ha acabat pensant-se que el benestar comú és un dret diví, no procedent de l’esforç compartit basat en el treball, en l’honestedat i en el mèrit.

La indignació té causes justificades. Sabíem que sobre la indignació era possible construir una acampada, una manifestació. Avui sabem que sobre la indignació, atiada per mitjans, atiada per la corrupció, atiada per un estat d’ànim de revenja que amara sectors que no accepten que hauran de treballar molt fort per fer-se un lloc sòlid en la societat, és possible bastir sigles polítiques que opten a governar ciutats i països. El que sorprèn és fins a quin punt la indignació traduïda en moviment polític incorpora tants ingredients de l’adolescència. Algunes de les característiques més importants de l’etapa adolescent de la vida són la cerca de nous referents, la qual cosa pot desembocar en la rebel·lia contra el món adult; la importància del grup d’iguals i, per tant, el perill permanent de tancament, de sectarització, de tan sols confiar en els teus; la inestabilitat emocional; la tendència a la idealització o demonització de persones, d’idees, d’institucions; la justificació permanent dels desencaixos personals prenent com a culpable el món exterior, el que no es domina...

Tsipras ha dut el seu país al límit perquè no ha estat capaç de dominar la pulsió adolescent que és a la base de la seva ideologia política. Ho dic amb gran respecte, perquè és cert que ell no ha estat el culpable de trobar el país com l’ha trobat. El relat, el conjunt diagnosi - recepta de solucions - prognosi (Varufakis va dir que si guanyava ell no tindria resolt el problema del deute grec amb Europa en una hora), no estava ancorat en la realitat, sinó en la idea que se’n tenia. La indignació va alimentar l’idealisme, l’idealisme va alimentar els vots, els vots van alimentar l’adolescència. ¿Resultat? Una crisi més profunda. El govern grec ha demostrat que el camí triat duu exactament al lloc contrari del que havien dit: Varufakis va dimitir al cap de molt poques hores de guanyar el no, i Tsipras, malgrat discursos abrandats i carregats de retòrica adreçada a tocar la fibra de la gent, ha hagut de transigir molt més del que mai ningú hauria imaginat. Tots dos havien liderat el moviment contra la política real. Tots dos van oblidar que és possible enfrontar-se a Europa si les solucions aportades són veritablement solucions, i no retòrica. Des d’aquest punt de vista Catalunya és tan sud com Grècia, Itàlia o Portugal. No ens n’escapem. Encara avui mateix hi ha polítics del món municipal que parlen de Grècia com de la gran esperança. No s’entén com el desconeixement pot arribar a ser tan gran.

Deia més amunt que l’idealisme buit, irreal, el que apel·la als sentiments sense emparar-se en el rigor, acaba ensorrant-se. A quin cost humà, però? Europa hi ha passat uns quants cops durant el segle XX. Hi ha hagut molt bona fe enterrada en totalitarismes d’esquerres i de dretes. Moltes esperances trucades per la barbàrie dels que s’atorguen la representació exclusiva del poble. Potser avui les formes són una mica més subtils, encara que a vegades esdevenen escandalosament pornogràfiques, tristíssimes, també escandalosament silenciades pels que busquen tota mena de justificacions al que ve de determinats sectors ideològics que tenen patent de cors per donar-se el títol de més justos.

Només la democràcia liberal ha estat capaç de fer superar els estadis adolescents de les nostres societats. Tsipras ens n’ha fet memòria. Esperem ser-hi a temps.

stats