Ara que les coses no ens van bé, ara que les grans paraules sonen cada cop més buides; ara que comencem a saber que això va de debò, que n'hi ha per anys, que fins i tot haurem de canviar hàbits i costums per tal d'emmotllar-nos als temps nous, és l'hora de comprendre què és allò que ens fa sòlids, què és allò que veritablement ens conforma, allò que veritablement som. Hi ha qui en diu estoc de capital social. D'altres apel·len als valors de la nostra societat, tot i que en parlar-ne sempre ho fan amb un deix de melangia que mai no he entès, com si els valors d'abans fossin millors que els d'ara. És ben bé que no van amb els ulls oberts pel món. Amb els valors d'abans i amb els valors d'ara n'hem fetes de l'alçada d'un campanar. El més important és allò que som ara i aquí. Què som, però? Hi he estat donant tombs i més tombs, mirant de trobar una definició escaient, una descripció explicativa. Al final m'he decidit a parlar d'allò que som mitjançant unes quantes vides creuades.
El dia 6 d'octubre el districte de les Corts homenatjà els cortsencs de l'any. Les Corts, en plena festa major, feien un homenatge a entitats i a persones que mereixen rebre el reconeixement del districte. L'acte se celebrà a la plaça de la Concòrdia. La plaça de la Concòrdia respira aires italians. És una plaça-plaça: botigues de tota mena, una pastisseria, un bar i una bodega, la parròquia i la rectoria, les taules on la gent hi feia una cervesa amb patates fregides i olives, i Can Déu, la casa que indianeja i que s'omple d'activitats del barri a tota hora.
L'altre dia la plaça era plena de gom a gom, amb gent als balcons i gent a les cadires, davant d'un entarimat on una banda de jazz feia les delícies dels espectadors. Aquest octubre estrany i generós de temperatura allargava les reminiscències estiuenques i convidava els treballadors que tornaven a casa de la feina, les àvies que s'hi havien acostat encuriosides i els passavolants a asseure's a les cadires. Vaig pensar que tot això ja començàvem a ser nosaltres. A mitja actuació, una presentadora jove i senzilla, no gens engolada, agafà el micròfon i convidà a pujar a l'escenari els representants institucionals. Quatre paraules, les justes per no cansar, i fora. Havia arribat el torn dels premiats. Primer, el mercat de les Corts, 50 anys d'història. El mercat, anar a plaça, és allò que ens resta, allò que som. Ho hem hagut d'adaptar als temps però els mercats de Barcelona encara resisteixen. No hem estat capaços de conservar els nostres cafès i ara ens n'inventem de nous, com si fossin vells. Però els mercats encara hi són, i Barcelona, el país, encara es defineix pel lloc on comprem allò que mengem. El mercat continua sent la nostra manera de fer àgora. Els podem sofisticar, però l'aire una mica canalla, menestralot i natural s'imposa sempre. Després vingué l'Associació de Dones Elisenda de Montcada, una entitat fundada fa vint anys per despertar l'interès entre les dones cortsenques per defensar els seus drets. No penseu en dones enfervorides. Penseu més aviat en dones d'una certa edat, plenes de vida viscuda, i disposades a compartir la que els resta amb altres dones. Àvies, mares, vídues, professionals, mestresses de casa. Una associació més de dones de les moltes que trufen el nostre país. Ara recordo l'Associació de Dones d'Arnes, un dels pobles més petits del nostre país amb una de les entitats més vives. D'Arnes a les Corts no hi ha tanta diferència. Les dones s'organitzen i es mouen. També fou homenatjada l'Associació Mou-te, dirigida i destinada a dones actives en totes les edats. Sí, el país és la força de les nostres dones, un país que necessita seguir feminitzant-se per sortir-se'n.
Hi hagué el torn dels joves, els Bocs de Can Rosés, una colla de diables i de tabalers amb quinze anys de recorregut. Joves disposats a sumar els més petits a la tradició del foc i del soroll, de la festa arrelada i projectada. Els Bocs encarnen la nova tradició, la que no té manies, la que no s'obsessiona pel temps d'abans però no hi renuncia. Els Bocs surten amb més colles de diables i de tabalers, acompanyats del drac de les Corts, que és la reproducció del drac de Gaudí a la porta de la finca Güell, a Pedralbes. El país també són aquests joves. Els que jo vaig veure amb les samarretes dels Bocs eren metges i estudiants, funcionaris i empresaris; joves de tota mena units per les ganes de fer pinya, i de donar temps als altres.
El país és tot això. Si ho mantenim i ho potenciem passarem la maltempsada patint, però amb la certesa que ens n'hem de sortir. El país que tenim és fort, no ho dubteu.
