Publicitat
Publicitat

Les pors dels bisbes catalans

Escric aquest article des de la recança de pensar que potser no serà prou entès per qui més m'importa que l'entengui: els meus bisbes. Ja sé que a molts lectors els pot semblar irrellevant el que pensen els bisbes catòlics, i encara més el que diuen en uns temps com els actuals, vibrants, intensos, també complicats i fins i tot dramàtics. La irrellevància és segurament el més gran perill que amenaça l'Església del nostre país. Malgrat la irrellevància creixent, a mi m'importa el que diuen, el que pensen, m'importen ells com a pastors. A mi sí. I em sembla que importarien molt més a tothom si fugissin de la irrellevància i encaressin els temps amb la valentia que ho fa el poble català, del qual formen part, i al qual estan cridats a servir.

El cardenal Martini deia poc abans de morir que l'Església portava dos-cents anys de retard respecte a la societat actual. Ni la manera d'abordar les qüestions afectives, ni les sexuals, ni les socials, ni les litúrgiques tenen gaire a veure, deia, amb els signes dels temps. Per no parlar del tractament de la dona. El malbaratament del Concili Vaticà II en totes aquestes matèries és evident. Es referia a l'avenc que hi ha entre la jerarquia eclesiàstica i la societat, la primera entestada a dominar la segona, la segona vivint al marge de la primera.

No fa gaires dies, assegut en un banc de la basílica de la Mercè, recordava els anys en què com a regidor de la ciutat de Barcelona he estat cridat a assistir a la missa en honor de la Mare de Déu de la Mercè. La missa és solemne, com correspon a tan assenyalada data; el cardenal es fa acompanyar de bisbes, preveres, seminaristes i cavallers amb vestes com a mínim exòtiques. Durant aquest temps hi ha hagut canvis en la cerimònia, consistents fonamentalment a eliminar l'escenari en què, a tocar de l'altar, els polítics ens exhibíem davant la feligresia reunida per homenatjar la patrona de Barcelona, i en l'adaptació de les homilies del cardenal a la situació econòmica i social actual, com no podia ser d'una altra manera. Ara, de fet des de fa tan sols dos anys, els polítics som en el lloc en què ens toca ser, és a dir, als bancs de la nau, amb la gent. Les homilies del cardenal són dolces, amb un toc de doctrina social que fibla però que no arriba a molestar. Sort en tenim d'aquestes apel·lacions a la doctrina social, la cara més amable del magisteri, com deia l'enyorat bisbe Carrera. La imatge del presbiteri tanmateix és xocant. La munió d'homes celebrant la missa impacta. Només homes, ni una sola dona, ni per casualitat. És una imatge a què ja no estem acostumats, d'un altre temps, que il·lustra el desfasament a què feia referència el cardenal Martini. Avui que sabem que les dones van ser les primeres transmissores del missatge de Jesús de Natzaret, que sabem que van ser elles les úniques que s'hi van mantenir fidels fins al darrer moment, i que sabem que la revolució de la feminitat ha esdevingut un dels guanys més indiscutibles de les societats lliures, amagar la dona és fer-se partícip de la involució. La litúrgia és important. La dona s'hi ha de fer present. També en el dia a dia, en tots els estaments i nivells. M'agradaria que els meus bisbes ho defensessin, que en parlessin, que fossin valents i ho diguessin.

Dijous passat el portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola expressava amb tota claredat la por que fa als bisbes espanyols el camí que Catalunya ha decidit prendre. Ho feia de la pitjor manera possible. Apel·lant a la por. "No tingueu por" és una de les afirmacions més repetides per Jesús a l'Evangeli. "No tingueu por, catalans" és el que espero que diguin els nostres bisbes. No tingueu por de manifestar-vos per dir el que voleu ser. No tingueu por de sortir al carrer per denunciar l'espoli econòmic i l'anorreament social i cultural. No tingueu por, catalans, perquè en la mesura de les nostres forces nosaltres sempre estarem amb vosaltres.

Només hem sentit la veu dels bisbes espanyols, que mirant desesperadament de controlar la realitat distorsionant-la fins a l'extrem, arriben a insinuar que la voluntat democràtica del poble de Catalunya és immoral. Cal que els nostres bisbes reaccionin. No van ser a la manifestació, ni els hem sentit després per defensar el que defensa la majoria del poble de Catalunya. ¿No els sentirem ara tampoc? No ho puc creure, no ho vull creure. La llibertat de Catalunya va lligada a la dignitat, sí, però també a la qualitat de vida, a la cohesió social i a la solidesa moral, sí, moral, del nostre poble. On són, senyors bisbes, de què tenen por? ¿Del fet que algú se'ls enfadi a Madrid? Humilment els demano que triïn el poble. Sentiran un ventijol que els alliberarà, ja ho veuran. Els dirà: "No tingueu por!"