06/12/2011

Els reptes dels diaris en català, a propòsit de l'ARA

3 min
Els reptes dels diaris en català, a propòsit de l'ARA

Les iniciatives de crear diaris en català sempre han estat actes de voluntarisme catalanista perquè calia disposar d'instruments de nacionalització propis. Si bé el mercat lingüístico-cultural català començà a ser relativament significatiu i influent ja a les primeres dècades del segle XX, fou durant els anys de la Generalitat republicana quan es van produir els més importants canvis en la premsa. Llavors els diaris es consolidaren com a complements fonamentals de la política i per això hi hagué un reforçament dels mitjans vinculats als partits. La premsa escrita en català guanyà incidència i prestigi professional i cívic fins a esdevenir la més important plataforma d'informació i de discussió. Els grans debats polítics i les principals controvèrsies culturals aparegueren a La Publicitat, La Veu, L'Opinió, La Nau i La Humanitat. Cap al 1936, la imatge que en el seu conjunt oferia la premsa en català era més dinàmica, innovadora i jove que la que oferia la premsa escrita en castellà, la qual semblava més tradicional i envellida.

La Guerra Civil intensificà el procés de catalanització: desaparegueren tots els diaris de dretes, que foren confiscats i, la majoria, transformats en diaris en català. Aquesta etapa fou la de més extensió de la premsa escrita en català -arribaren a existir 28 capçaleres, 11 de les quals a Barcelona, sobre un total de 64 diaris- i també un moment de gran pluralitat, tot i l'estreta vinculació dels diaris als partits i sindicats.

El 1939 s'acabà tot. Primer vingué la liquidació de la premsa en català i després la política genocida en el terreny cultural i lingüístic que tenia la voluntat de destruir el mercat cultural català. Així, quan va aparèixer l'Avui, el 1976, la premsa catalana estava en una situació de total inferioritat. El potencial públic consumidor era migrat atès que el país estava profundament afectat pel procés de castellanització imposat per la dictadura. Els darrers 35 anys hem vist alguns experiments fallits i d'altres més reeixits, però s'ha alterat poc la panoràmica general. Les darreres iniciatives de més impacte quantitatiu han estat les edicions en català de diaris que es publicaven en castellà. Malgrat això, avui el mercat de la premsa en català encara no arriba al 30% del total. Una de les característiques més notòries de l'actual premsa diària, a diferència de la dels anys 30, és que no està directament vinculada a opcions polítiques, tot i que molts mitjans tenen orientacions ideològiques claríssimes.

Fa un any va aparèixer l'ARA com una iniciativa valenta, innovadora i arriscada, donat el difícil punt de partença: davallada general de la premsa en paper com a resultat dels canvis tecnològics (premsa digital), fenomen accentuat, a més, per la crisi econòmica (baixada de publicitat, subscripcions i vendes). Malgrat això, aquest diari ha aconseguit arribar al seu primer aniversari amb un bagatge força positiu, tot i que, segons la meva opinió, el principal repte amb què s'enfronta és acabar de definir les seves senyes d'identitat i consolidar un espai propi. Amb el desig que això sigui factible, m'atreveixo a suggerir algunes orientacions sobre els trets identitaris de l'ARA: desitjaria que fos un diari que, en el terreny social i ideològic, defensés opcions progressistes, i no conservadores; que fos més nacional que no pas nacionalista -sobretot que no fos híbrid, ni equívoc nacionalment-; que no fes de portaveu encobert de cap partit concret, ni volgués marcar l'agenda a cap govern, però defensés projectes de país i idees transformadores; que esdevingués una plataforma lliure per al debat i que fos sensible a les iniciatives sorgides de la ciutadania, especialment les que pretenen millorar la baixa qualitat de la nostra democràcia; que sigui un diari innovador en les formes i en els continguts, i exigent en la qualitat professional (la millora de les pàgines de l'Ara Llegim en són un bon exemple): i que s'adrecés preferentment a la gent jove, atès que les noves generacions estan acostumades a llegir i escriure en català -tot i que han canviat els hàbits i són les màximes usuàries de la xarxa.

Enfront dels mitjans que prediquen el conformisme pràctic, perquè creuen que aquest és un país massa petit per pretendre canviar les coses, voldria que l'ARA tingués un caràcter inequívoc: ésser la tribuna àmplia i plural dels qui creuen que Catalunya necessita i pot anar molt més lluny, si s'ho proposen els seus ciutadans.

stats