Publicitat
Publicitat

Catalunya al divan

Carles Boix evocava recentment al seu article de l’ARA “Ens en sortirem?” les ressonàncies kafkianes del que a Catalunya s’ha acabat anomenant el procés. Carles Boix no és el primer, ni serà el darrer, a establir el paral·lelisme amb El procés de Kafka. És, tanmateix, un referent perillós, atès que la novel·la està inacabada i K. acaba morint “ Wie ein Hund ”, com un gos. Estic convençut que ni Carles Boix ni els lectors de l’ARA volen que Catalunya, diguem-li C., acabi com K. en el nostre propi procés.

En realitat, el nostre procés és un altre, més antic, molt diferent, i terriblement ajustat al que estem vivint i sofrint. Catalunya, C., jau al divan i se sotmet al procés psicoanalític. Freud va concebre explícitament el procés psicoanalític el 1913: “El metge analític pot fer molt, certament, però no pot determinar exactament què podrà fer. Inicia un procés per resoldre repressions existents. Pot supervisar el procés; el pot ajudar, el pot deixar net d’obstacles en el seu camí, i certament el pot arruïnar. Però en general, un cop el procés ha començat, fa el seu propi camí i no admet cap estipulació de la direcció i la seqüència dels seus punts d’atac”.

Catalunya és al divan, el procés d’anàlisi col·lectiva està en marxa. Com tot procés psicoanalític, hi ha un analista i un pacient. Aquesta Catalunya pacient que som tots explica i actua de manera compulsiva per l’ansietat del present i del futur. Apareixen repressions desconegudes o de dimensions i abast que desconeixíem. S’elaboren, en terminologia analítica, resistències i transferències en la repetició de les nostres neurosis, traumes i, en general, situacions ja viscudes que revivim un cop més i que transferim al nostre analista.

Però qui és l’analista de Catalunya?

Segons les teories psicoanalítiques interpersonal i relacional, l’analista no és una pantalla blanca que el pacient omple. L’analista no és un científic observador, objectiu i neutre, sinó que participa activament del procés psicoanalític. Tant el pacient com l’analista interactuen, i la relació que s’estableix, més que suposar la nociva suggestió freudiana, suposa un creixement i transformació a partir dels elements verbals i no verbals que es reprodueixen en aquesta relació. Al final, la interacció és, com descriu el psicoanalista americà Lewis Aron, una mutualitat de ments que durant el procés psicoanalític es combinen per a un creixement i una transformació no solament del pacient, sinó també de l’analista.

De tot el nostre procés ens ha de preocupar relativament poc tot el que col·lectivament fem i diem. Busquem avançar i transformar-nos, per això som al divan. L’il·lusionant creixement (esperat) de C. és la independència. En les nostres sessions al divan hem identificat clarament un antagonista, que és Espanya. En parlem dia sí i dia també, obsessivament. Repetim els greuges, el malestar, la maldat, l’explotació colonial, el menyspreu, fins al punt d’arribar a considerar la seva existència eminentment nociva per a C. i per al món sencer. Alhora, evoquem pors, ansietats, ires, frustracions, fantasies ben pròpies, en les quals no ens cal Espanya.

I, així i tot, encara no sabem qui és el nostre analista.

Freud va crear una analogia interessant en la relació que s’estableix entre el pacient i l’analista. Segons Freud, l’analista equival a un mascle poderós i fort capaç d’engendrar fills, però que no controla el seu procés de desenvolupament. En aquest sentit, el pacient apareix com un organisme femení -no pas una dona- que porta al ventre la descendència de la potència de l’analista, això és, la transformació reeixida, obtinguda al divan psicoanalític. En aquest nivell de fantasia sexual analítica de Freud, el mascle és actiu i la femella és passiva en el coit psicoanalític. La potència del mascle venç la resistència femenina al sexe i planta la llavor de la cura analítica.

C. és l’organisme femení que es resisteix al coit amb l’analista. El coit al divan. Mentre C. s’hi resisteix, repeteix tota la seva experiència i memòria, conscient o inconscient. És la ja esmentada transferència al psicoanalista. En el nostre procés actual la transferència són els mals d’Espanya. És en aquest punt que descobrim que el nostre psicoanalista és Espanya.

Espanya és l’analista en qui transferim traumes, obsessions i neurosis. Malauradament, Espanya, afectada d’una intensíssima contratransferència, ha acabat elaborant una identificació projectiva negativa i de pulsió de mort en C. Així, el nostre analista, pres per la contratransferència, canalitza la seva potència no pas en el coit psicoanalític, sinó en un dolorós i infecund sexe anal. La resistència de C. és doble.

L’analista de Catalunya ha de ser el món, per la salut tant de C. com del nostre actual analista, Espanya. En definitiva, el que perseguim és el creixement que és la independència, no pas una psicoanàlisi infecunda plena de resistències, transferències, contratransferències, pulsions i analitats estèrils i sofrents.