Els llegats amagats del trauma
La psicòloga i psicoanalista americana Sophia Richman acaba de publicar Mended by the muse: creative transformations of trauma, una monografia que estudia la relació entre el trauma i la creativitat en tant que resiliència que permet la transformació personal i la superació del trauma. Richman, supervivent de l’Holocaust i filla de supervivents, narra amb vivacitat l’experiència personal de la superació del trauma a través del procés creatiu. Combinant la seva experiència amb molts altres casos, ofereix una anàlisi psicològica encarada a establir noves categories en l’estudi del trauma dels supervivents de genocidis i massacres.
Primo Levi és un dels autors que Richman estudia, i el posa com el millor exemple de la superació del trauma mitjançant la creativitat. Levi era un jueu italià supervivent d’Auschwitz. Químic de professió, Levi va formar part dels partisans que lluitaven contra el feixisme. Capturat el 1944, va revelar la seva judaïcitat per evitar ser afusellat, la qual cosa va suposar la seva deportació a Auschwitz. En tant que obrer qualificat, Levi va poder treballar als laboratoris d’IG Farben. Després de l’alliberament del camp, Levi va necessitar superar el trauma a partir de la persistència de la memòria, el seu record inesborrable en el temps, i la seva transformació en literatura. El 1948 publicava Si això és un home, el seu primer i gran relat de l’experiència a Auchswitz.
El caràcter terapèutic de l’escriptura i, en general, de l’art i de la creativitat no és cap novetat. Richman elabora la seva tesi confrontada a la concepció psicològica que tot trauma és ineludible i que existeixen uns paràmetres generals i fixos de respostes al trauma, que mai condueixen a la seva superació. Tot considerant més que vàlida i refrescant la tesi de Richman, el cas de Levi ofereix un excel·lent contraexemple. Levi va publicar Els enfonsats i els salvats el 1986. Des d’una perspectiva més analítica, Levi hi estudia les grans qüestions que envoltaven la seva experiència traumàtica: la persistència de la memòria; la natura, la violència, el llenguatge i les tècniques de l’Holocaust, i, sobretot, la supervivència i l’ús de la memòria. En aquest sentit, l’obra de 1986 té un enfocament clarament defensiu i pessimista. No vull, ni m’interessa, vincular aquest pessimisme al debat estèril sobre la mort de Levi. I per al debat que ens ocupa és irrellevant de saber si la seva mort va ser un suïcidi o un accident. El que és verament rellevant és que el Primo Levi de 1986 traspuava un pessimisme sobre el futur de la memòria, la seva memòria. El trauma no estava del tot superat, ni s’havia transformat i superat íntegrament a través de la creativitat.
Un altre cas, menys conegut, transcorre en paral·lel a Primo Levi. És Michel del Castillo. Exiliat republicà quan només era un infant de sis anys, va ser deportat al camp de presoners polítics de Rieucros amb la seva mare -espanyola- després que el seu pare -francès- els denunciés a les autoritats de Vichy. D’allà va ser enviat al Servei de Treball Obligatori, a Alemanya. Un cop acabada la guerra, va ser repatriat a Espanya, on va ser internat a l’Asil Duran, un autèntic camp de concentració juvenil de Barcelona que s’ubicava on avui s’alça la Clínica Teknon. Del Castillo es va escapar de l’Asil Duran el 1949 i va vagarejar fins que va ser acollit per un col·legi jesuïta d’Úbeda.
El 1957 Michel del Castillo va publicar Tanguy, la seva novel·la autobiogràfica. El relat dur i corprenedor d’“una infància d’avui” i de “les il·lusions destruïdes” funciona en tant que transformació creativa del trauma, especialment si es considera l’extraordinari darrer paràgraf de l’obra. Amb tot, com en Primo Levi, Tanguy es complementa amb Rue des Archives, de 1994. I també amb De père Français, de 1998. No puc parlar d’aquesta darrera obra perquè no l’he llegida. L’una i l’altra aborden la mare i el pare de Michel del Castillo. El relat continua mantenint la duresa, però retroba un pessimisme vital absent el 1957. Com Levi, el trauma no ha estat transformat i superat del tot.
La creativitat pot significar resiliència per sobreviure i transformar-se; però el trauma pot persistir, o pot fins i tot retornar. Primo Levi i Michel del Castillo, amb les seves narratives brillants, humanes i contrastades en són un exemple. En podríem trobar més, inclosos els autors catalans de l’anomenada “literatura concentracionària”. Són els llegats amagats del trauma.
Dedicat a Martin Gutzwiller, en el primer aniversari de la seva mort. Per la memòria, gràcies.
