Publicitat
Publicitat

Al doctor Faust no l’afecta la crisi laboral

L’entusiasme que va demostrar a Twitter el primer ministre francès, el català Manuel Valls, durant el seu recent viatge a l’Aràbia Saudita supera qualsevol possibilitat de comentari polític o periodístic, i reclama una atenció més aprofundida de les disciplines -o les arts- que s’ocupen del coneixement -i de la salut- de l’ànima i de l’esperit.

“França - Aràbia Saudita: 10.000 milions d’euros en contractes! El govern, mobilitzat per les nostres empreses i l’ocupació. MV”, piulava el senyor Valls el dia 13 d’octubre des de Riad, després de signar uns contractes colossals de venda d’armament i tecnologia amb la principal potència econòmica del món àrab. I aquesta potència, en comptes de fer de la seva riquesa natural una eina de pau, llibertat i progrés, se’n serveix per convertir-se en un dels principals comissionats dels occidentals -i clients: avui la condició de l’amic és ser client- en aquestes noves guerres per delegació, sense lleis, allà on les convencions internacionals encara posen certes traves als països democràtics.

Tinc una imatge recent i molt emotiva del senyor Valls quan l’any passat, després d’inaugurar la línia d’alta tensió -la MAT- entre França i Espanya, es va dirigir fins a les platges d’Argelers per fer un homenatge als refugiats espanyols que van ser empresonats al final de la Guerra Civil en aquell indret, on milers de persones de totes les edats moririen de fred i de gana. “Sóc fill d’espanyols, d’una família republicana catalana”, va dir Valls a la gent que l’escoltava emocionada, entre els quals hi havia alguns dels supervivents. “Tots ells -va continuar, referint-se als refugiats- fugien de les tropes franquistes després de la caiguda de Barcelona i el que van trobar en arribar aquí van ser els camps del menyspreu”. “França no va estar a l’altura de les esperances d’aquella gent necessitada”, va afegir el primer ministre, abans de concloure reivindicant els “valors de la República” com a valors indissociables de la “generositat”.

Tenint en compte que Valls s’havia reunit aquell mateix dia amb els presidents Rajoy i Mas, vaig trobar remarcable que per primera vegada un primer ministre francès fes aquell homenatge als republicans espanyols. Tan remarcable com desastrós el fet que ni Rajoy ni Mas el volguessin acompanyar i se’n tornessin -després de dinar plegats a Girona- cap a casa per seguir amb les seves cabòries, perdent així l’oportunitat d’ocupar-se també de la memòria tràgica dels ciutadans que representen.

El lector es deu preguntar quina relació hi ha entre la piulada del senyor Valls des de l’Aràbia Saudita i el discurs a les platges d’Argelers. I és una pregunta que me la faig jo mateix, sense ser capaç de trobar-hi una resposta, que, com he dit, s’escapa al comentari periodístic.

La pregunta, de fet, no és exclusiva al senyor Valls, i fa referència a aquesta generalitzada, normalitzada, cultura política segons la qual dos fets completament oposats, dues idees que s’anul·len entre elles, poden ser defensades públicament amb la mateixa convicció i vehemència pels nostres representants. Defensades per ells i aplaudides per la ciutadania, sovint amb entusiasme i llàgrimes als ulls, a vegades amb l’expressió sorruda del que raona la dificultat de l’època: carai, sembla que per poder mantenir el nostre nivell de benestar no hi ha més remei que ser uns carcamals amb els de fora, quines coses, no? ¿Mama, es pot ser ovella i llop, ase i garrofa al mateix temps?

La piulada del senyor Valls és clara: el sentit d’aquesta venda d’armes milionària és el profit econòmic dels francesos. Visca el mercat del treball! Visca les nostres empreses! Aquest acte de patriotisme, dèiem, no és exclusiu del senyor Valls: sense anar més lluny, el nostre ministre de Defensa, antic empleat d’empreses d’armament, es felicita a si mateix -i també el deuen felicitar al consell de ministres- per haver aconseguit substanciosos contractes no només amb les empreses per a les quals ell treballava -per exemple Instalaza-, sinó també amb països com l’Aràbia Saudita, el client principal. No cal que donem una vegada més les xifres de l’horror del mercat de les armes. N’hi ha prou recordant que és una de les indústries més rendibles dels països rics, i pel que sembla ningú està disposat a frenar aquest negoci privilegiat de la salvadora R+D (també l’estafa VW forma part d’aquesta nova teologia R+D-H, és a dir la tecnologia sense l’estudi de les humanitats).

Tampoc cal que expliquem de quina manera dirigeix l’Aràbia Saudita la primera guerra per encàrrec que fa amb les nostres armes: ara que tothom s’escandalitza, amb raó, del bombardeig sobre un hospital dirigit per MSF a l’Afganistan -fins i tot Obama ha demanat excuses i s’ha obert una investigació-, val la pena recordar que el 28 de setembre la coalició saudita a la guerra del Iemen va bombardejar a prop de Moka un casament i va matar 131 persones d’un poblet, entre les quals 80 dones, fet que no ha tingut cap mena de repercussió.

De moment les religions i el sentimentalisme tornen a ocupar-se d’aquesta desorientació de la moral de l’estat laic, entestat a reconstruir un nou laboratori -o escola de negocis- per al doctor Faust.