Publicitat
Publicitat

Avui què has menjat? Res

Aquests dies a Bangui s’estan discutint amb passió els acords per pacificar el país

VISC A L’HOTEL DEL CENTRE, A BANGUI: UNA PISCINA AMB AIGUA TÈRBOLA AL MIG DEL JARDÍ, un llit que grinyola i, tanmateix, aigua corrent, electricitat força sovint, internet de tant en tant i només alguns mosquits que es colen per les finestres desballestades.

Però no em puc queixar. Sobretot en una ciutat on encara hi ha més de 500.000 persones desplaçades, sense casa, des que el mes de març del 2013 una coalició denominada Séléka va destituir el president i va començar un conflicte civil que avui confronta les comunitats musulmanes i cristianes.

No em queixo, si bé no paro de sorprendre’m. La primera sorpresa va ser a l’aeroport Charles de Gaulle, a París, en el moment de pujar a l’avió. ¿Era una broma de mal gust la publicitat que ens acompanyava als passatgers en destinació a la RCA (República Centreafricana) mentre avançàvem, pacients, pel fínguerde vidre fins a la porta de l’avió? Humor negre? Falta de tacte? Mal gust? Deia així: “El demà està ple d’oportunitats”. L’anunci el signava el banc HSBC. El mateix banc que, recentment, gràcies a una investigació de periodistes independents, s’ha descobert com el gestor que facilitava el blanqueig de diners a través de paradisos fiscals de múltiples negocis bruts que, a l’Àfrica, ens remeten als anomenats “diamants de sang”, entre d’altres. La RCA va ser un d’aquests països víctimes d’aquest espoli que ha portat violències inenarrables i una gran pobresa. De fet, hi ha força indicis que els diners dels diamants s’han fet servir per pagar a la Séléka.

Podria dir que la segona sorpresa va ser l’aeroport de Bangui, protegit militarment, envoltat de camps de refugiats, o els carrers sense asfaltar, plens de sots i de pols que reben els nouvinguts. Però cap d’aquestes coses em va sorprendre tant com quan, en arribar a l’Hotel del Centre, vaig veure que s’ubica al carrer Giscard d’Estaing. Com pot ser que un dels països més pobres del món, més esquarterat políticament, permanentment menyspreat pels seus governants i per la potència colonitzadora, França, reti homenatge a un dels presidents francesos que més va participar de l’extorsió i va donar suport a l’autoproclamat emperador Bokassa? Doncs és així: Giscard d’Estaing, el president que li deia “cosí estimat” a Bokassa, l’home que venia a caçar a la RCD -diuen que va caçar fins a 70 elefants-, l’home que va acceptar uns diamants com a regal personal, té encara avui un carrer que el recorda com un gran home. Encara que sigui un carrer també sense asfaltar i ple de pols. De fet, es veu que l’única carretera asfaltada que hi va haver algun dia en tot el país va ser la que Bokassa es va fer construir fins a la porta del seu palau presidencial. Aleshores ja s’havia fet coronar emperador, copiant la cerimònia que va seguir Napoleó, en un acte desmesurat en què el representant francès, quan va ser preguntat pels periodistes sobre tanta pompa i dispendi enmig de tanta pobresa, va contestar com només saben fer els polítics: “Aquestes crítiques -va dir- fan pudor de racisme, s’accepta el jubileu de la reina d’Anglaterra, però s’ataca el que passa a Bangui”.

Aquests dies, a Bangui i a la resta del país s’estan discutint amb passió els acords del Fòrum de Bangui -celebrat entre els dies 4 i 11 de maig-, en què els polítics, els grups armats, la societat civil i els representants religiosos han acordat un programa de pacificació del país, així com la celebració d’un referèndum sobre una nova Constitució, al mateix temps que s’obre un procés electoral. El punt més discutit i delicat és el del desarmament dels grups armats, que s’ha decidit que sigui “voluntari”, cosa que significa que encara no hi ha una autoritat suficient ni la capacitat perquè es puguin desarmar les milícies. Per tant, les armes segueixen controlant la situació. També s’ha decidit que no hi haurà amnistia per a tots els crims que s’han comès, sigui en un bàndol o en l’altre, i que s’ha d’organitzar un tribunal especial per jutjar-los. Però tant, el calendari electoral -pràcticament impossible, ja que ni tan sols es disposa d’un cens-, com aquest suposat tribunal, semblen força fora de la realitat, especialment quan la situació del país és encara d’una gran violència i els desplaçats no s’atreveixen a tornar a casa. Qui ho pagarà, tot plegat? Quins mitjans hi posarà, la comunitat internacional?

Aquella fórmula que va argumentar la intervenció militar francesa, intervenció-estabilització-eleccions, sembla aturada una vegada més. L’entusiasme que mobilitza la guerra s’esfuma en l’oblit quan arriba l’hora de la política. De moment, durant la primera visita que he fet a un camp de desplaçats, he vist que hi ha gana. Ja fa 9 mesos que el Programa Mundial d’Aliments (PAM) ha deixat de donar menjar als desplaçats. Heus aquí el que m’ha contestat una nena de 10 anys, la Princia, quan li he preguntat que havia menjat per esmorzar: res. I ahir què vas menjar? Fulles de mandioca, per dinar. Res més? No. I abans-d’ahir? Una bola de mandioca i verdura. I diumenge? Res. Les agències de l’ONU es queixen: l’OCHA només ha rebut el 14% dels diners que necessita; l’ACNUR, el 9%... Intervenir-estabilitzar-eleccions: ai.