‘Connecting people’ i desconnexions de la història
EL PUZLE QUE COMPONEN LES PECES DISPERSES DE L’ESCÀNDOL DEL BANC BRITÀNIC HSBC, el segon grup bancari mundial, i la seva filial suïssa comença a revelar gràcies a les recents investigacions periodístiques i judicials un paisatge esgarrifós, en què les pitjors prediccions compleixen les expectatives més pessimistes. A mesura que agafa forma, el puzle de l’entitat suïssa no ens ensenya precisament un paisatge de xocolatina, amb la cresta nevada del mont Cerví al fons d’uns camps alpins on pasturen ben alimentades les vaques, sinó un món de corrupció, tràfic d’armes, terrorisme, guerres, crims i pobresa.
Per dir-ho en paraules d’Hervé Falciani, l’antic empleat que va posar al descobert un colossal sistema d’evasió fiscal mundial, el banc “és l’enemic”. Però no es tracta d’un enemic qualsevol, sinó d’un enemic molt perillós perquè “no és un enemic estàtic sinó dinàmic” (declaracions a El País, abril del 2013). Un enemic que “s’adapta a qualsevol directiva contra l’evasió fiscal i el blanqueig de diners” i que, gràcies a les noves tecnologies, “cada vegada que apareix una nova norma o directiva (com va passar l’any 2005 a la UE) crea un nou projecte estratègic per saltar-se-la”.
Segons les investigacions fetes públiques pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació, més de 180.000 milions d’euros de més de 100.000 clients haurien transitat a través dels comptes d’aquest banc -el segon grup bancari mundial, recordem-ho una vegada i una altra-, que va crear una teranyina per amagar la seva existència, blanquejar i evadir impostos. A Espanya, com ja s’ha anat coneixent, la família Botín o Francisco Correa (cas Gürtel) són alguns dels noms que apareixen a la llista Falciani, però les noves revelacions demostren que, a més de facilitar la corrupció als països europeus, el banc ha tingut un paper imprescindible en les pitjors crisis polítiques i humanes que hi ha hagut, per exemple, a l’Àfrica, durant el tombant del segle, participant en els tràfics il·lícits d’armes i de diamants i gestionant les fortunes privades derivades d’aquests negocis de sang, entre altres extorsions.
Aquests dies que la comunitat internacional discuteix a Brussel·les l’ajuda contra l’Ebola a Libèria, Sierra Leone i Guinea; ara que es constata la caiguda del 12% del PIB a tota la regió per culpa de la malaltia i s’anuncia una gran necessitat per risc de fam donat que també la malaltia ha impedit que es treballessin les terres com s’hauria d’haver fet; ara que es comença a fer un balanç dels morts però s’alerta sobre el fet que la lluita contra l’Ebola encara no ha acabat, val la pena destacar el fet que la pobresa ha sigut un dels factors principals de propagació de la malaltia i s’ha de dir que aquesta pobresa té una relació directa amb la història recent de guerra que tots tres països han tingut. Guerres amb els subsegüents tràfics il·lícits, especialment d’armes, que ens condueixen també fins a l’HSBC.
Retornem al mes de juliol del 2003, a Monròvia. El grup rebel LURD prova de prendre la ciutat i derrocar el govern de Taylor. Hi ha un embargament internacional d’armes que afecta el govern i els rebels. Nens soldat lluiten en els dos exèrcits. Després de dos intents fallits, el LURD es queda sense munició. De cop apareixen noves armes i més munició i aconsegueixen entrar a la ciutat. Els que aleshores seguíem aquesta guerra, sabíem que les armes havien arribat a través de Guinea. Que els Estats Units donaven suport al LURD. Que Guinea era aleshores membre rotatori del Consell de Seguretat, justament quan l’ONU va decretar l’embargament. Que una manera de fer arribar armes, “blanquejar-les”, és precisament fer-ho a través de tercers països com era en aquest cas Guinea. Que alguns dels obusos que disparava el LURD -fins i tot el que va caure davant de l’ambaixada nord-americana- eren de fabricació nord-americana, i molts procedien dels que els Emirats Àrabs havien venut legalment a Guinea. Que tots els grups en conflicte, segons un informe de Human Rights Watch, havien rebut “no només armes i municions, sinó també assistència militar” exterior -de països que també seuen al Consell de Seguretat.
El que no sabíem aleshores és que les armes que havien transitat per Guinea fins a arribar a Libèria, utilitzant societats com Katex Mines, tenien els comptes a l’HSBC, un banc que els facilitava la feina -és a dir, camuflava el negoci- amb resultats molt lucratius, com també feia amb altres traficants d’armes que operaven almenys en set països africans.
Aprofitant que el congrés de mòbils de Barcelona fa una apologia tan entusiasta de la necessitat de connecting people, i que els grans herois de la modernitat diuen que s’han de buscar clients fins i tot allà on la gent es mor de gana -més preocupats perquè hi hagi una connexió a internet que una escola o un forn de pa o una fàbrica o un pou per poder regar un hort-, també valdria la pena connectar històries, les històries de la Història. Inventar, potser, un programa que localitzi “l’enemic” i desbarati la seva capacitat camaleònica d’escaquejar-se dels compromisos que comporta situar-se al costat del bé col·lectiu.
