Democràcies inflamables
El frau que plana sobre les eleccions celebrades a la RD Congo i la divisió del país que signifiquen els resultats de les eleccions a la Costa d'Ivori -on l'oposició ha decidit no presentar-se mentre el seu principal representant, Laurence Gbagbo, era enviat, pocs dies abans de la cita electoral, al Tribunal Penal Internacional- ens obliguen a preguntar-nos sobre com està funcionant la democràcia en alguns països del continent. Una pregunta que no es pot deslligar de la tutela que tots aquests processos democràtics tenen per part de les Nacions Unides i diversos organismes internacionals, públics o privats.
A la RD Congo, demà, dissabte, s'hauria de proclamar Joseph Kabila com a vencedor de les eleccions del 28 d'octubre, després que la Comissió Electoral Independent li donés la setmana passada una majoria del 48,95% dels vots en contra del 32,33% que s'atribueixen al seu principal opositor, M. Tshisekedi.
Mentre s'espera aquesta proclama, però, els resultats són qüestionats per tothom. No només ho fa la mateixa oposició (cosa previsible, ja que abans que es fessin públiques les primeres estimacions ja es va proclamar vencedora), sinó que fins i tot els posen en dubte la Unió Europea, els Estats Units i la Fundació Carter, la qual ha manifestat "deplorar la manca de transparència" i la "credibilitat" del procés electoral. La Unió Europea es basa en informes dels mateixos observadors per posar en dubte els resultats que s'han fet públics, mentre que els Estats Units se serveixen dels informes del seu ambaixador a Kinshasa per denunciar que "la gestió i l'execució tècnica d'aquestes eleccions han estat greument esquitxades d'irregularitats", i que tot el procés ha estat dominat per l'escassa claredat.
El guanyador, Joseph Kabila, per la seva part, s'ha limitat a reconèixer que "podria haver-hi hagut algunes irregularitats", però ha afirmat que no es tracta de fets que farien variar un resultat que li dóna més d'un milió i mig de vots sobre el seu principal opositor.
Tot plegat converteix en un conflicte susceptible de degenerar en greus enfrontaments el que havia de ser una festa de la política, una cita electoral que consolidés el procés democràtic després de les eleccions que van obrir el camí a la pau l'any 2006, quan el país sortia de nou anys de guerra i de dècades de dictadura.
No és cap bon presagi que l'opositor Tshisekedi hagi cridat els seus partidaris a "protegir la victòria", encara que de moment ho faci recomanant-los ocupar els carrers de manera pacífica. Tampoc és un bon presagi que hagi començat a preparar un govern a l'ombra i es disposi a conquerir el poder que no li han donat les urnes, manipulades o no.
La carta de l'estabilitat
Pel que fa a la Costa d'Ivori, no deixa de ser una catàstrofe el fet que el vencedor, Alassane Ouattara, s'hagi quedat amb tots els diputats del Parlament, amb la qual cosa s'ha deixat fora de la política la meitat del país, cosa que ja li va passar a ell mateix l'any 2000 i va ser, precisament, una de les causes de la guerra i de la inestabilitat de l'última dècada. Però el que finalment resulta incomprensible és que els occidentals, en aquest cas França, així com el Tribunal Penal Internacional, juguin la carta de l'estabilitat donant suport a Ouattara, condemnat a Gbagbo.
Així es preocupen només pels interessos comercials propis, i sacrifiquen el necessari diàleg nacional que reclamen les democràcies en aquests països castigats pel conflicte, on l'alternança del poder basada en l'exclusió del contrari és una estranya i perillosa forma de democràcia parlamentària que, quasi sempre, acaba esclatant en forma de violència.
