Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

Escorta a les armes enmig de la batalla

Els contenidors amb les armes químiques sirianes destinades a ser destruïdes estan preparats per viatjar fins al port de Latakia, des d'on seran traslladats al vaixell nord-americà Cape Rey , que té la missió de neutralitzar-les en aigües internacionals.

El desmantellament d'aquestes armes, 1.290 tones de gas mostassa, gas sarín i gas nerviós VX, s'està fent amb la col·laboració del govern sirià i amb l'acord de les grans potències. El vaixell Cape Rey disposa de dues fàbriques mòbils amb capacitat per netejar els agents químics, que un cop neutralitzats seran emmagatzemats en contenidors perquè s'ocupin de les deixalles les societats privades especialitzades en la destrucció de residus industrials, un negoci que mourà entre 40 i 60 milions d'euros. Albània s'havia de convertir en el país porqueria europeu destinat a rebre i destruir les armes sirianes, però la reacció popular ho va frenar amb gran disgust dels EUA, que tenen aquest país europeu com un aliat normalment disposat a acceptar els encàrrecs enutjosos a canvi de diners i favoritismes, com ja van fer acceptant presos de Guantánamo quan ningú en volia saber res. (Per cert, els presos anaven amb una substanciosa recompensa econòmica que es va anar dissolent a mesura que els diners circulaven pels despatxos.)

La destrucció de les armes sirianes crida l'atenció per la facilitat d'un acord i per una execució tan complexa que, a part dels aspectes tècnics, suposa un esforç diplomàtic i polític increïble, ja que implica el govern sirià i les grans potències, dividides totes segons si atorguen el seu favor a una part o a una altra dels grups que s'enfronten en aquesta guerra. Unes potències que financen i armen, per dir-ho clarament, els dos bàndols enfrontats i els nombrosos exèrcits que conformen el desgavell en què s'ha convertit la resistència. ¿Com pot ser que hi hagi un acord d'aquesta envergadura sobre les armes químiques -amb premi Nobel de la pau inclòs- i, en canvi, no hi hagi cap política de la comunitat internacional destinada a parar la guerra? ¿Com és que els inspectors de les armes químiques han comptat amb la col·laboració local per poder-se moure dins del país i no hi ha manera que es pugui assistir la població afamada, aïllada?

Les notícies que ens arriben de la guerra mentre les grans potències es congratulen de l'èxit de l'operatiu sobre les armes químiques són dramàtiques, indignants: segons un informe de l'Oxford Research Group, ja han mort més d'onze mil nens -el 10% del total-. D'aquests, 128 van morir per l'efecte de les armes químiques durant l'atac a Guta el 21 d'agost passat, però quasi un miler han estat executats sumàriament -dels quals diverses desenes han estat torturats abans-, 400 han estat abatuts pels franctiradors i hi ha hagut quasi 8.000 morts per armes explosives. Fa uns dies, la responsable de les operacions humanitàries de l'ONU cridava l'atenció sobre la impossibilitat d'assistir unes 250.000 persones que estan completament aïllades, afamades, abocades a la mort per falta d'assistència mèdica. (Se'n recorden de Vukovar? De Sarajevo?)

Aquesta gent completament aïllada és el grup més vulnerable dels 2,5 milions de persones de difícil accés a tot al país, que formen part dels 4,5 milions de desplaçats interns.

Incongruència perversa

Doncs bé, el govern sirià ha dit que aquest any donarà 50 visats suplementaris als treballadors humanitaris i que obrirà tres nous punts de distribució d'aliments! És a dir: els inspectors de les armes químiques, i els contenidors que les emmagatzemen, tenen corredors per circular protegits, mentre que a l'ajuda als civils se li tanca la porta, cosa que també passa a les zones controlades pels rebels amics . Mentrestant, fam, mort, franctiradors, desinformació, poblacions aïllades, tràfic d'armes i un únic acord al camp de batalla i a les oficines de la comunitat internacional: les armes químiques i el pressupost per eliminar-les. ¿No es podia aprofitar el consens i les energies d'aquesta lluita per buscar un final a la guerra i acabar amb el patiment de la població civil? Recordo que un dia a Angola, parlant amb un grup de desminadors, vaig descobrir que les empreses que els havien venut les mines eren les mateixes que ara els venien la tecnologia per eliminar-les.

Potser si estiréssim el fil d'aquest fet pervers trobaríem la resposta al que passa a Síria: vendre el que mata i destruir després el que vens augmenta la clientela i crea noves necessitats.

PUBLICITAT
PUBLICITAT