Publicitat
Publicitat

La FIFA: darrere la pompa, els cucs

El daltabaix de la FIFA semblava tan evident que ho hauríem d’haver vist molt abans

EL QUE SALTA A LA VISTA NO NECESSÀRIAMENT HO PROCESSA EL CERVELL. Sense imaginació no hi ha consciència i, de fet, les invencions imaginatives són normalment una transgressió de la norma. Com deia Einstein: “Si jo no fos una personalitat una mica estranya ni se m’hauria acudit pensar en la teoria de la relativitat”. És el mateix que fa un jugador d’escacs quan decideix un moviment imprevisible i l’encerta.

Potser -pensava jo aquests dies amb motiu del daltabaix que viu el futbol mundial- semblava tot tan evident que ho hauríem d’haver vist molt abans. Perquè si hi ha alguna cosa que saltava a la vista és que tant dispendi, tant luxe, tanta tonteria, tant directiu anant amunt i avall en primera classe, dormint en hotels inaccessibles per al comú dels mortals, tants pinyols d’oliva com a cervells, tants representants de països pobres vestits a Londres o a París amb les butxaques plenes de diners, tantes persones banals, insubstancials, convertides en herois moderns, només poden significar un funcionament pueril, malaltís i mafiós de les institucions, una perversió de les finances i del poder. El que s’entén en un llenguatge més planer com una cova de lladregots.

Però el que vèiem, el que s’exposava sense complexos i amb gran entusiasme davant de la mirada bavosa del comú dels mortals, no ho sabíem processar o no ho volíem processar correctament, potser perquè també la premsa ha perdut aquella imaginació que exigeix un estat d’alerta permanent i prefereix les llumetes de colors a l’escepticisme, que és -hauria de ser- un dels principis morals consubstancials al periodisme.

Ara fa una mica més d’un any vaig viatjar al Paraguai per escriure una sèrie d’articles sobre el cultiu a gran escala de soja que fan les multinacionals. Segons les estadístiques, aquesta riquesa extraordinària que proporciona l’agricultura fa créixer més d’un 14% el PIB del país, una xifra que els polítics manegen amb el mateix entusiasme que callen el fet que el 85% de les terres són en mans d’un 2% dels propietaris. O que els inversors estrangers que dominen el negoci paguen uns impostos inapreciables, deslocalitzen els beneficis en paradisos fiscals, expulsen per la força els antics propietaris guaranís de les seves terres i els deixen en la misèria, i utilitzen pesticides a gran escala que provoquen nombroses malalties.

Com qualsevol persona que aterra a l’aeroport d’Asunción, també jo, camí de la capital, vaig passar per davant de l’edifici més sumptuós i exagerat que s’aixeca a tot el país. Un portaavions enllumenat, ancorat enmig d’una bassa. “És la seu de la Conmebol, la Confederació Sud-americana de Futbol”, em va dir el taxista. No li vaig fer més preguntes però a mesura que avançava en els meus reportatges apareixien elements que m’haurien d’haver cridat més l’atenció, especialment pel que fa a les relacions estretíssimes entre l’oligarquia, els negocis, la premsa, la política i el futbol. Per exemple: què hi feien Florentino Pérez i Sandro Rosell asseguts a la primera fila durant la presa de possessió del president de la República, Horacio Cartes, acusat d’arribar a la presidència a través d’un “cop d’estat parlamentari” que va expulsar el president progressista Fernando Lugo, antic bisbe, un home que era vist com un perill pel capital estranger i l’agroindústria?

Doncs resulta que Cartes havia sigut president del club Libertad i que era un home que ve del món del futbol i dels negocis. I si seguim estirant el fil, resulta també que Nicolás Leoz, l’home que ara la justícia nord-americana persegueix per la corrupció a la FIFA quan presidia la Conmebol, venia també del club Libertad -el presidia a l’època del sanguinari Stroessner, que n’era el vicepresident- i va ser un dels empresaris que van pagar la campanya de premsa de Cartes per desbancar Lugo.

Tornant a l’edifici de la Conmebol, l’escriptor Blas Brítez explica el següent: el terreny és una donació -l’any 1994- de la municipalitat de Luque, que presideix un polític del Partido Colorado -el partit del president Cartes-. La primera palada abans de començar les obres la fa un tal João Havelange, acompanyat per Eugenio Figueredo (un altre dels acusats de la FIFA). L’edifici es va inaugurar l’any 1993 i, un cas increïble, el Congrés va decidir aprovar una llei -llei 1070- que li va donar el mateix estatut legal que tenen els edificis de les Nacions Unides, cosa que el converteix en inviolable. El local, els documents, els seus béns, els arxius... Ara, 18 anys després, l’aleshores patró del futbol sud-americà, avui un empresari milionari, Nicolás Leoz, és imputat per corrupció, blanqueig de diners, frau i crim organitzat per la fiscalia dels Estats Units. De moment està detingut al seu país i l’edifici ha perdut l’estatut d’inviolabilitat. Probablement, quan es comencin a obrir els calaixos -i si som capaços d’interpretar el que tenim davant del nas-, podrem seguir una de les potes d’aquest pop anomenat FIFA que abraça el mapa del món com un corrent corrosiu, malgrat la pompa de la seva aparença.