Un fuet, la postveritat i les fonts del periodisme

A bans de la postveritat i la manipulació generalitzada fora de control. Abans que els caps d’estat de totes les democràcies i part de l’estranger descobrissin un dia que els seus telèfons -i els seus ordinadors- eren espiats.

Abans que els espies contractats pels polítics perdessin el control de la informació que ells mateixos ordenen hackejar.

Abans que les informacions importants les decidís un robot segons criteris matemàtics basats en el consum del client.

Abans del somni tecnològic segons el qual l’accés il·limitat a la informació aconseguiria saltar-se els controls de les institucions i dels estats que volen controlar el coneixement.

Abans que vostè sigui espiat a través del telèfon, l’ordinador o el televisor per una firma comercial o per l’estat omniscient i postdemocràtic -sense saber amb seguretat quin dels dos decideix sobre l’altre.

Abans, quan, com deia Soljenitsin, la llibertat de les persones es basava a “preservar allò que els altres no saben de la nostra existència”.

Abans que aquesta mateixa convicció sobre la llibertat condemnés Edward Snowden a l’exili... rus!

Abans de tot això, que passava justament abans-d’ahir, el factor humà era la principal font d’informació del periodisme. Una cita en un bar. Una carta. Una trucada. Fred. Pluja. Vent. Nocturnidad y alevosía.

El factor humà, esclar, també tenia els seus inconvenients.

Un periodista amic, que treballa per a un gran mitjà francès, m’envia la següent història.

Som a principis de l’any 2000. Còrsega.

El corresponsal a qui anomenarem Dumé Canazzi truca a l’oficina principal del mitjà. Parla amb el director. Anuncia que la policia acaba de desactivar una càrrega explosiva col·locada a la Cambra de Comerç de Bastia. El director escriu un article urgent. Quan l’article es fa públic, el president de la Cambra de Comerç truca al director. Diu que no té coneixement de cap càrrega explosiva desactivada p er la policia. El director truca a la policia, que confirma el que li acaba de dir el president. Per culpa del seu article, la policia ha anat a la Cambra de Comerç i l’han regirat de dalt a baix, sense trobar-hi cap explosiu.

El director truca al corresponsal. Dumé Canazzi s’ha esfumat. No despenja el telèfon. Triga dos dies a reaparèixer.

El director deixa passar una setmana. Agafa l’avió i viatja a Bastia. Dumé Canazzi el va a recollir a l’aeroport. Van a dinar al Vieux-Port. Mengen uns excel·lents spaghetti alle vongole, acompanyats d’un bon vi, un vi amb cos, negre, collita local. El director i el corresponsal xerren de tot i de res. De moment, abans del cafè i les copes, ajornen el tema que ha portat el director fins a l’illa. El corresponsal és un gat vell, un periodista de terreny, amb l’olfacte entrenat i l’orella fina. Un home que coneix els ambients criminals de l’illa, que freqüenta els tuguris on té els seus millors contactes, les seves fonts.

Finalment, Canazzi parla:

-Conec el comissari de policia des de la infància -diu-. Vam anar plegats a l’escola bressol. És un bon amic. El meu millor informador. La meva gran “font policial”. Però aquesta vegada, el molt malparit, m’ha enganyat. Em va trucar per explicar-me la història de la bomba. Era una notícia falsa.

-I quin interès tenia a colar-te una bola com aquesta? -pregunta el director, estranyat.

-És culpa d’un fuet.

-Un fuet?

-Cada divendres normalment vaig a la casa que tinc a la muntanya, a Castagniccia. Sempre m’encarrega que li porti un bon fuet. Però ja n’estic tip. Un fuet cada setmana no és qualsevol cosa. Si ho sumes, al final de l’any et costa un dineral. Així que la setmana de la bomba em vaig descuidar el fuet. I ell es va venjar. Me la va ben col·locar, la bomba.

-Un fuet, doncs... -va rumiar el director, ja molt més tranquil, mentre pagava la factura de l’opípar dinar que s’acabaven de cruspir i en què havia pogut comprovar que Dumé Canazzi seguia en plena forma i que aquella relliscada no anunciava deixadesa, senilitat o falta d’entusiasme del veterà periodista.

No és fàcil la cobertura d’una illa com Còrsega. Són anys d’experiència. De trepitjar el carrer. Coses que no s’aprenen als despatxos o a la universitat.

-¿Te’n recordes del dia que em vaig avançar a la bomba? -va dir ara ja més relaxat el corresponsal mentre es feia un tip de riure amb el director.

Eren els anys setanta. Els del FLNC (moviment d’alliberament de Còrsega) havien passat a Canazzi un paper dient-li que posarien una bomba. El periodista se’n va anar a dormir i va donar la notícia, però finalment al lloc on havien de posar l’artefacte hi havia una persona i no el van posar.

El factor humà i les fonts de carn i ossos tenen aquestes coses: com el dia que el crític de música del diari on jo treballava va fer la crítica del programa anunciat, però no del que havien tocat després de canviar el programa. Tenia mala orella el crític? Potser. Però també podria ser que hagués marxat a mig concert per qüestions humanes que no ens interessen, sens dubte molt més sòlides -i fàcils de comprendre- que la postveritat.