179 famílies indignades
Després d’una curta visita a Srebrenica, he rellegit el llibre d’Emir Suljagic Postales desde una tumba. Aquest llibre potser és un dels textos més reals que s’han escrit mai sobre la guerra. Reals, vull dir, escrits des de dins, des de la gent que ho va viure; les seves angoixes, desventures, sentiments, la por i, sobretot, la soledat: aquesta sensació d’abandonament i de traïció que tenen tots aquells que “primer són destruïts com a persones -escriu Suljagic-, abans de ser destruïts com a comunitat”. Subjectes abandonats d’una tragèdia de la qual són els protagonistes, però sense tenir cap possibilitat de modificar el seu destí. Un destí que, al final, no decideixen ells.
Suljagic tenia 17 anys quan va haver de fugir del poble on vivia per anar a refugiar-se amb la mare, el pare i la germana petita a la ciutat de Srebrenica. La guerra a Bòsnia havia començat i els musulmans de la regió s’estaven agrupant per trobar un lloc protegit. Gràcies als seus rudimentaris coneixements de l’anglès, Suljagic va trobar feina com a traductor del batalló canadenc que les Nacions Unides tenien a la ciutat assetjada, que més endavant seria substituït pel batalló holandès. L’última feina que els holandesos li van encomanar a Suljagic va ser fer una llista dels homes i els nois que havien entrat al recinte de les Nacions Unides, a Potocari, pensant que allà hi trobarien protecció, després de l’assalt definitiu de Srebrenica l’11 de juny del 1995.
Els soldats serbis exigien a les portes del recinte de les Nacions Unides que els Cascos Blaus els entreguessin tots els homes. Els holandesos van dir -i Suljagic s’ho va haver de creure- que si feien una llista amb els noms, els serbis no s’atrevirien a matar-los perquè quedaria constància del crim. Suljagic va fer la llista: dos-cents trenta-nou homes, “majors d’edat, afamats, cansats, terriblement espantats, nerviosos, prims, morenos, rossos, calbs...” Els van entregar als serbis. Els van assassinar a tots. Un d’aquells homes era el pare del Sénad, l’home de la fotografia a la paret que surt a l’article que vaig escriure fa dues setmanes en aquesta mateixa secció.
Deia que el llibre de Suljagic és un dels millors textos escrits sobre la guerra perquè, a més a més d’aquesta dimensió inversa que té, escrita des de dins, i no des de fora com s’acostuma a fer en la majoria dels textos que avui abunden i ens atabalen, ens manipulen i ens confonen amb estadístiques, raons d’estat, interessos generals, danys col·laterals i altres collonades convenientment despullades de la realitat humana, que és un fet singular i només pot ser humana si tracta de les persones. A més a més d’aquesta dimensió humana, des de dins, deia, el text de Suljagic és capaç d’adquirir també la dimensió política més ajustada a la realitat, precisament perquè té la persona com a principal relat i testimoni.
Mentre rellegia el llibre de Suljagic, s’ha publicat al Regne Unit l’informe que ha investigat el paper del govern de Tony Blair en la Guerra de l’Iraq. Els anglesos hi van enviar 45.000 soldats. 179 van tornar en una caixa tancada a la bodega d’un avió militar. 179 famílies estan indignades i diuen que el senyor Blair va portar els seus fills a la mort amb un argument que era una mentida. La mateixa mentida que va explicar amb fotografies trucades a les Nacions Unides Colin Powell. I que Aznar va defensar com una veritat que no calia ni tan sols demostrar perquè, havíem d’entendre, ell forma part d’aquesta nova raça de polítics, meitat déus, meitat jugadors de borsa, que estan en possessió de veritats massa complexes perquè el comú dels mortals les pugin compartir.
Sobre els centenars de milers de morts iraquians que la guerra va provocar, l’informe destaca que aquella guerra va ser el principi de tot el que està passant en aquesta regió del món, on s’han de seguir comptant en desenes de milers els morts, i en milions els refugiats. 179 famílies amb capacitat de protestar i anar als tribunals deu ser la mostra del que queda de la democràcia global.
Fa uns dies Blair escrivia un article sobre el Brexit. Parlava de valors. De les grans idees de la humanitat. També n’escrivia un Felipe González. No vaig tenir estómac per llegir-los, ni l’un ni l’altre. Vaig seguir llegint el llibre de Suljagic. Aquest testimoni cec que ens narra la vida de la ciutat encerclada, com si estigués tancat en una peixera. Que diu que els tractaven com animals i al cap d’un temps ells mateixos es van començar a comportar com animals. I que el dia que va sortir de la peixera, de la visió limitada que li oferia la vall envoltada de boscos, va descobrir que en el món de fora hi havia una classe d’assassins amb corbata, buròcrates, funcionaris, amb molt bons salaris i plens d’idees, envoltats de mapes, estadístiques, despatxos, avions de combat, càtedres universitàries. Eren els que els havien sacrificat. Entre els quals, alguns dels que ara els ploren i els tenen com a exemple del que no s’ha de fer, que també pot servir -si es considera necessari- d’argument del que segueixen fent.
