La guerra, la pluja negra de la fam
Quan es parla de crisis humanes degudes a la fam, valdria la pena dir les coses pel seu nom. A principis del mes de març, el secretari general de les Nacions Unides, el recentment estrenat António Guterres, va exhortar els països rics a finançar, “abans del mes de juliol”, els 4.000 milions d’euros que, segons va explicar, es necessiten a l’Àfrica per “evitar la catàstrofe”. Una crisi humana que les mateixes Nacions Unides qualifiquen com “la més important després de la Segona Guerra Mundial”.
Segons Guterres, uns 20 milions de persones es debaten actualment entre la vida i la mort per culpa de la fam. Els països que assenyala el secretari general són el Iemen (amb 7,3 milions de persones afectades), el Sudan del Sud (5,1 milions), Nigèria (5,1 milions) i Somàlia (2,9 milions). I la crisi va fins i tot més enllà d’aquests quatre països i s’estén, amb menys impacte, fins a algunes regions de Mali, Kènia, Moçambic o Madagascar. En total, 28 estats africans estan pendents de l’ajuda internacional, segons les Nacions Unides.
Però, si bé en alguns d’aquests casos la causa s’ha de buscar en factors no humans com poden ser els fenòmens climàtics i la sequera, la guerra i la mala política són l’origen i la principal causa de la fam que amenaça els quatre països citats.
La guerra és el que obliga milers de persones a desplaçar-se i els col·loca en una situació límit, sense recursos alimentaris. La guerra és el que els fa abandonar els seus cultius i desplaça els animals fora de les zones de pastura i d’aigua. La guerra és el que fa que els exèrcits condemnin tots aquests desplaçats i refugiats a convertir-se en ostatges i els utilitzin com a moneda de canvi de l’ajuda internacional. La guerra és el que alimenta la corrupció dels governants locals i és preocupant l’estratègia global dels països rics, que prioritzen la seva posició i els seus interessos particulars per sobre de les persones. La guerra és el que fa perillosa i molt sovint impossible l’ajuda humanitària.
De manera que, quan avui parlem de fam, hem de parlar sobretot de la guerra. Els factors climàtics que finalment acaben sent enormement destructius, quan arriben, ho fan sobre un camp de batalla adobat per la negligència i la crueltat, on la mà humana, en comptes de preparar les societats afectades perquè puguin combatre les males collites i les sequeres, les ha anat fent cada cop més fràgils fins a l’extrem de fer-les completament vulnerables.
Davant la catàstrofe que s’està vivint, pot resultar comprensible que l’ONU cridi l’atenció sobre aquests 20 milions de persones com una manera d’aconseguir els fons necessaris per atendre l’emergència. Però posar-ho tot dins d’un mateix sac sota la llum vermella de la fam sense més explicacions pot tenir també el perniciós efecte d’evitar conèixer les veritables causes de la fam, que en aquests quatre països ens obliga a parlar sobretot de la política i de la guerra. De fet, en cadascun d’aquests països s’hi viuen situacions que no tenen res a veure les unes amb les altres: per exemple, no és el mateix el que està passant a Somàlia amb el grup jihadista d’Al-Shabaab, o al nord de Nigèria i al voltant del llac Txad amb la guerra de Boko Haram, que el que passa al Iemen amb una guerra feta per una coalició que dirigeix l’Aràbia Saudita i supervisen els Estats Units, a més de nodrir-la d’armes com també fan països com França i Espanya.
En cap d’aquestes tres guerres el petroli és la causa principal, cosa que sí que passa, en canvi, al Sudan del Sud, un país que es va independitzar l’any 2011 i que viu una guerra civil des de l’any 2013. Com és prou conegut, el nou país adquiria aleshores la seva independència en el marc d’un acord entre els països occidentals, el Sudan i la Xina, en què els occidentals aconseguien posar la mà al petroli del Sud, fins aleshores controlat pel Nord “islàmic i enemic d’Occident” i la Xina. A canvi, es creava el nou estat “animista, catòlic i amic d’Occident”.
Però aviat va començar una guerra pel poder entre els grups que abans havien lluitat junts en contra del Nord. Un últim informe de les Nacions Unides denuncia que mentre la població s’està morint de gana en una guerra d’una crueltat extrema, amb centenars de milers de desplaçats, el govern del president Salva Kiir s’està gastant els diners del petroli comprant armes. El mercat d’armes també és molt fluid al Iemen: recentment, per exemple, el Sudan del Sud ha rebut una entrega d’armes d’Egipte (entre les quals uns quants carros blindats), que és un dels principals clients dels Estats Units, i ha comprat dos avions de combat a Ucraïna.
Aviat, abans de l’estiu, les previsions anuncien per als quatre països una fam brutal. Ajudar a combatre-la serà un deure humanitari del qual no ens podem desentendre. Però, juntament amb l’ajuda d’emergència, ja seria hora d’afrontar aquestes guerres com un assumpte que concerneix, per la seva responsabilitat, tota la comunitat internacional.
