27/01/2013

'Game over'

4 min

Quan el periodista li pregunta quina és la seva "feina" a dalt de l'helicòpter de combat, el príncep Enric, el Capità Gal·les, com li diuen els seus companys soldats, explica que ell seu al seient del copilot i s'ocupa de les armes. Ho explica amb un somriure murri, el cap una mica abaixat i els ulls que s'il·luminen amb una lleu espurna d'autocomplaença quan coincideixen amb la mirada de l'entrevistador, per afegir: "Jo tinc traça jugant amb la PlayStation i la Xbox, així que m'agrada pensar que sóc bastant útil amb els dits polze".

Durant l'entrevista-reportatge el fill petit de Lady Di diu algunes altres coses més sobre les seves activitats com a soldat, de manera que l'espectador no es confongui pensant que som en unes colònies de vacances o en una festa final de curs de fills de l'alta societat disfressats de guerrers. En una altra ocasió que el van retratar amb uniforme de soldat anava vestit de nazi i aleshores sí que es tractava d'una festa de disfresses. Aquesta vegada, no.

Ara té set anys més i sembla que la guerra és de veritat. I que ell -hem d'entendre- va amb els bons. Explica que ha matat talibans. Que ha hagut de sacrificar vides per salvar altres vides. És el que s'ha de fer a la guerra i ell només és una peça més del grup. "Els esquadrons han sortit aquí fora. Tots han disparat en algun moment", diu.

Al final del reportatge, els entrevistadors ho aprofiten per deixar de furgar en aquest tràngol de la guerra i pregunten amablement el que realment -deuen pensar- interessa i fa pujar l'audiència: el pròxim naixement del fill del seu germà gran, les relacions amb la seva cunyada, la seva solteria.

El príncep, pacient, una mica més incòmode amb els assumptes privats que amb els fets de guerra -"A vegades sóc massa soldat i no prou príncep", diu-, confessa que té moltes ganes de ser oncle i, arrugant el front, demana als periodistes que respectin la privacitat de la princesa. Ho vaig veure en els informatius d'aquesta setmana, en una ciutat estrangera, després de les informacions sobre la guerra de Síria i la de Mali, explicat com si fos un fet de societat. La guerra com un joc. Un joc molt divertit amb una única reflexió, simple però pel que sembla suficient: matem dolents per salvar bons. Com a la PlayStation. L'aristocràcia, les classes altes, a les guerres sempre hi han tingut un paper protegit. Stanley Kubrick ho va explicar molt bé a la pel·lícula Camins de glòria . El general Staff viu en un castell envoltat de luxe. Dóna l'ordre d'atacar el turó de les Formigues. Sap que moriran molts soldats, potser no hi haurà supervivents. Fa els càlculs: bona part moriran només sortir de les trinxeres, molt pocs arribaran fins a les línies enemigues. Tanmateix, ordena atacar. Tot sigui per la pàtria. Si aconsegueixen guanyar la batalla, rebrà una medalla. Si fracassa, en culparà i castigarà els mateixos soldats, com finalment fa.

La guerra com un videojoc

Des d'aquella guerra, la Primera Guerra Mundial, la guerra ha canviat enormement: ara el príncep Enric pot anar al combat sense embrutar-se la roba. Ni tan sols cal que es creui amb la mirada de l'enemic, senti la seva olor, els crits del camp de batalla, la gana, el fred, la por, la soledat i la falta d'informació, que és el fet més angoixant de tots: mai saps quan t'arribarà l'hora però sents que pot passar en qualsevol moment. El príncep Enric baixa de l'helicòpter Apache com si vingués de jugar un partit de rugbi o de muntar a cavall. Pren una cervesa amb els col·legues, comenten la jugada, tac-tac-tac, entrena els moviments dels polzes. I tot plegat ens ho ensenyen a la tele com si fos un fet instructiu, la sana activitat d'un jove, un príncep, ple d'energia. I d'ideals, esclar: perquè la guerra ja no és el que era, ara pot ser quirúrgica, higiènica; el soldat europeu s'ha convertit en un ésser tecnològic, un estudiant avançat, una màquina. I l'enemic en una idea abstracta, ombres dins d'un videojoc.

La revista alemanya Der Spiegel publicava fa poc la història del soldat Brandon Brayan, un pilot de combat d'avions teledirigits, anomenats drones . Durant la seva guerra, Brayan ha lluitat durant cinc anys des de dins d'una petita caravana sense finestres, situada en una base militar de Nou Mèxic.

El seu camp de batalla, però, era a milers de quilòmetres, a l'Afganistan. Brayan localitza els enemics, els marca amb làser. Al seu costat, l'altre pilot dispara amb un joystick un míssil Halifire sobre l'enemic. El Brandon recorda haver tingut el diàleg següent, un dia de combat. Havia marcat amb el làser un casa dins d'un poblet. El copilot dispara. Queden 16 segons per a l'impacte. Una silueta surt de la casa. Es produeix l'impacte. "Em sembla que era un nen", diu el Brandon. Ho discuteix amb el company. Aleshores els interromp una veu. És el Gran Germà. L'alt comandament, sempre atent: "Era un gos", diu la veu del Pentàgon, que potser ha estat prenent el cafè amb Obama, decidint nous objectius. Brandon Brayan, que no ho té clar, repassa l'escena a la pantalla: "¿Un gos amb dues cames?", es pregunta.

Després de sis mil hores de vol i milers d'enemics morts, el Brandon ha deixat l'exèrcit. Es veu que no es podia imaginar que mataria tanta gent, ell que és un geni de la informàtica, un intel·lectual. No pot dormir, té mal de cap. Li han diagnosticat estrès posttraumàtic.

Tot va començar el dia que va seure a la cabina de vol i va sentir un dels amics comentar: "Ep, nanos, a quin fill de puta ens polirem avui?" De cop i volta, tot va deixar de ser un joc. Game over .

stats