Javier Bauluz, entre la gent

Dino amb Javier Bauluz a Madrid. Bauluz és un fotògraf asturià amb una llarga experiència. Fa anys, potser uns trenta i escaig, estava rentant plats a Londres quan, a través de la finestra del restaurant on treballava, va veure com s’apropava una manifestació. Sense pensar-s’ho ni un segon, Bauluz va deixar el que estava fent i va sortir a fotografiar el que passava al carrer. Li va agradar tant, que va decidir fer-se fotògraf.

Uns anys després Bauluz va rebre el premi Pulitzer per les fotos fetes als camps de refugiats de ruandesos de Goma, a l’antic Zaire, avui la RD Congo. És l’únic fotògraf espanyol que ha rebut aquest prestigiós guardó. Una epidèmia de còlera s’havia estès pels camps i milers de persones morien com mosques, especialment els nens. Bauluz, que aleshores treballava per a l’agència AP, va fer les fotos premiades en un orfenat on s’havia d’entrar trepitjant els nens que s’amuntegaven agonitzant per terra. Aquelles fotos van ajudar a fer que s’accelerés l’ajuda internacional. Recorda que dues setmanes després va tornar a l’orfenat i la situació s’havia capgirat completament: els nens que havien sobreviscut al còlera començaven a somriure, cantar, jugar. Li agrada pensar que les seves fotos van ajudar a canviar la situació. Que el periodisme serveix per a alguna cosa.

No gaires anys després, el 1996, vam viatjar plegats a Ceuta i Melilla per parlar sobre els emigrants que intentaven arribar a Espanya a través de l’estret de Gibraltar. Tot just s’estava començant a aixecar la tanca que avui impedeix el pas dels emigrants i dels refugiats. Recordàvem ara, tot dinant, el comentari que aleshores ens va fer mentre observàvem les obres un guàrdia civil lector de la revista National Geographic. Acabava de llegir un article sobre una plaga de conills a Austràlia. Per impedir que envaïssin els camps s’havien aixecat tanques. Però els conills pujaven els uns sobre els altres i aconseguien saltar el mur. “Aquí passarà el mateix. Per moltes barreres que s’aixequin, no hi ha força humana que ho pugui aturar”, va dir lacònic aquell guàrdia civil. I així ha estat.

Javier Bauluz ha continuat fent fotos de la frontera, de les tanques que separen les persones, de tot el que hi ha al voltant d’aquestes tanques. D’on vénen els que arriben. Qui són els que els acullen o els rebutgen. Hi ha una foto seva que va fer molt soroll, va provocar un gran enrenou i avui s’ha convertit en una imatge icònica: és una foto feta a les platges de Tarifa. Una parella de joves, un noi i una noia, descansen a la sorra protegits sota un para-sol. Comparteixen una llauna de Coca-Cola. Al costat de l’aigua, al fons, s’hi veu el cadàver d’un emigrant.

Alguna veu d’aquestes que pontifiquen sobre periodisme però el terreny més inestable que hagin trepitjat mai és el campus universitari va dir que la foto era maniquea, una manipulació de la realitat. Com a la famosa foto del nen morint-se de gana observat per un voltor, feta per Kevin Carter al Sudan, imatge premiada amb el Pulitzer. Molesta parlar de la bretxa que separa el benestar de la pobresa, la indiferència que hi ha davant del dolor dels altres, però no hi ha imatge millor per retratar aquesta realitat que la foto feta a la platja per Bauluz i, dissortadament, el temps no ha fet més que engrandir el seu simbolisme premonitori.

Continuant aquell seguiment dels murs, les fronteres, Bauluz ha viatjat els últims temps pels Balcans. Va ser un dels primers a retratar el que passava a Idomeni i l’estiu passat fins i tot va viatjar amb grups de refugiats a través de Grècia, vivint com ells, vivint amb ells. Explica que una nit, un grup de civils, una colla de dròpols armats amb bastons i porres, van atacar un campament a prop de la frontera amb Macedònia. La gent va fugir espantada. Bauluz, alertat pels crits, va obrir la cremallera de la tenda on dormia i es va trobar de cara amb un home musculós, quadrat, el cap rapat, que li cridava: “ Go!, go! ” El va prendre per un sirià i el mateix Bauluz va reaccionar com ho faria un fugitiu. “ Sorry -va dir-. Ara marxo”.

Durant aquesta llarga caminada, Bauluz va contactar amb un diari important i els va oferir el material. Van acceptar comprar les fotos. Sense pagar les despeses, com es fa ara. Pagant per una setmana de feina la mateixa quantitat que cobra per un sol article d’opinió un d’aquests popes del sistema que l’acusa de fer maniqueisme, de manipular. Al cap d’uns dies, al final del viatge, el senyor del telèfon li va dir que ja no els interessaven les fotos, que ja estava arribant molt material de les agències, que un altre dia seria, passi-ho bé, amic Bauluz, moltes gràcies.

Abans d’acomiadar-nos, el Javier m’ensenya la foto d’on viu actualment, enmig d’una vall asturiana, un paisatge solitari, idíl·lic, entre muntanyes. Una casa petita, reformada. Ell i la seva amiga. No té mai ni un duro. Continua viatjant pel món, cada dia més lluny del món oficial que controlen els poderosos, cada dia més a prop de la gent corrent. Encara se li il·luminen els ulls quan pensa que una foto seva “serveix per a alguna cosa”. 