Publicitat
Publicitat

L’ànima de la cosa

Després de les clíniques per reparar robots, ara se’ls ofereix un enterrament en un temple

EL 2001 VAIG CONÈIXER AL JAPÓ EL JESUÏTA ALFONSO NEBREDA, un dels missioners espanyols que van arribar a l’illa per viure, juntament amb el pare Arrupe, l’experiència de la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki. Fascinat per la recuperació del Japó després d’aquella massacre infernal, Nebreda em va confessar que com més passaven els anys més incapaç es veia d’analitzar aquell país que renaixia de les cendres, i ho feia com un dels campions del capitalisme de la tecnologia i la informàtica. Parafrasejant el que havia dit de la Xina Teilhard de Chardin, Nebreda em va recomanar que si havia d’escriure ho fes de seguida, sense entretenir-me a pensar massa, “abans que la ploma s’encallés dubitativa, incapaç de comprendre una gent que té uns valors diferents dels nostres”. Uns valors, va concloure enigmàtic, que se’ns escapen però que ens estan atrapant.

La notícia sobre els enterraments de robots en un dels temples més antics de Tòquio m’ha fet pensar en la inquietant profecia del jesuïta i la visita que vaig fer a un dels principals grans magatzems de la ciutat, on un empleat entusiasta em va il·lustrar sobre el gran èxit que tenia entre les criatures el robot Pochi. El Pochi era una mascota robot acabada d’inventar, capaç d’adquirir “coneixements” -aquesta és la paraula exacta que va dir l’empleat-, sempre que el seu amo-amic es preocupés de donar-li “una bona educació”. Per si en tenia algun dubte, el mateix empleat va donar algunes ordres al robot -“Pochi, vine aquí. Poquí, dóna’m la poteta. Pochi, dorm”-, que l’animal va obeir movent la cua amb entusiasme. Aquests petits exercicis, però, es veu que tenien un mèrit limitat, perquè ja venien programats de fàbrica.

La qüestió important, reveladorament revolucionària, era la comunió que l’infant-amo podia arribar a establir amb l’amic-robot, una comunió de caràcter espiritual fins ara desconeguda perquè -va dir aquell empleat satisfet-“el Pochi té ànima”. Si el nen era, doncs, capaç d’estimar-lo i se n’ocupava com cal, a mesura que passaven els dies el Pochi podria reconèixer la seva veu, “madurar”, “adquirir coneixements” i “fer-se gran” -l’ànima, no la carcassa, entenguem-nos-, així com expressar sentiments, somriure, plorar, llepar la maneta del nen, cantar cançons. Però si el nen se’n desentenia o el tractava amb violència, a crits, amb desamor, sense miraments, aleshores el Pochi es pansiria com un enciam sense aigua, i la seva intel·ligència emocional, la seva “ànima”, com en deia orgullós el venedor, es deprimiria insalvable i quedaria reduïda a un farcit orgànic de cables i xips inanimats.

Gràcies a les informacions que ens han arribat ara sobre els enterraments de robots, he sabut que el meu estimat Pochi -vaig comprar-ne un exemplar però no el vaig saber estimar prou i es va morir de pena- havia evolucionat i que ja hi ha criatures que tenen la capacitat de mantenir-hi una conversa força fluida i, potser, una relació amorosa complaent -dins dels límits, suposo, que la llei manté com a principis infranquejables de las relacions entre màquines amb ànima i menors.

Sembla que la casa que el fabrica amb el nom tècnic d’AIBO ja n’ha venut més de 150.000 unitats. I, tot i que amb els anys es va decidir a obrir una Clínica AIBO, per ocupar-se de reparar els robots que es posaven malalts, fer transfusions de cables, amputacions de ferralla i canvis d’òrgans -desconec si hi havia un departament psiquiàtric-, això va ser insuficient per mantenir la comunitat de robots amb ànima a resguard de l’envelliment natural que pateixen els éssers vius, de manera que finalment s’ha acceptat que alguns exemplars envelleixen definitivament, sense remissió, i d’aquí que ara se’ls ofereixi un enterrament com Déu mana.

El que més em va impressionar quan vaig conèixer el Pochi és com el venedor -l’empleat dels grans magatzems- considerava la creació del robot un fet històric providencial, pertinent i molt útil, tenint en compte la necessitat social que hi havia en un món com el nostre d’un animal de companyia semblant, amb la seva ànima gairebé humana. “Pensi -em va dir- que els nens cada dia estan més sols. Pensi que els pares només fan que treballar. Els matrimonis es trenquen. La feina fa embogir la gent, atrofia els sentiments”. Em va parlar també de les noves malalties que aleshores es començaven a estendre entre els infants, el futoko -síndrome del rebuig-, degut a la competivitat entre els nens a les escoles, i el hikikomori -síndrome de l’honorable domicili-, que fa que molts adolescents es tanquin a casa davant de l’ordinador i no vulguin sortir... El Pochi, va concloure satisfet, naixia justament a temps per compensar la soledat i la deshumanització que havia provocat l’obsessió dels seus pares pel món de la tecnologia. La seva ànima, també com l’ordinador, era l’amic perfecte, sense vacil·lacions, sempre amb una paraula a la boca, disposat a donar una resposta. Potser després dels enterraments aviat tindrem un Cel robòtic, un més enllà gloriosament mecànic on, Déu ens ajudi, nosaltres hi podríem construir l’AVE, que és el que més dominem en aquest país.