08/10/2017

Mediadors

4 min
L’alemany Bodo Hombach (esquerra) i l’espanyol Javier Solana van fer de mediadors durant el conflicte de l’antiga Iugoslàvia.

L'any 2001 Javier Solana, comissari aleshores de la Unió Europea en política exterior i seguretat, es va reunir amb els dirigents polítics de Montenegro i els va dir que la UE no acceptaria mai la independència de Montenegro. I que el projecte que tenia la UE per a aquesta petita república balcànica era que es federés amb Sèrbia.

La guerra iugoslava feia més d’un any que s’havia acabat. Els bombardejos de l’OTAN sobre Sèrbia l’any 1999, al final de la guerra de Kosovo, havien sigut el darrer escenari bèl·lic, i aleshores aquell home que va dirigir com a secretari de l’OTAN els atacs aeris, Javier Solana, era la principal autoritat de la UE per negociar el futur de la desapareguda Iugoslàvia.

La proposta europea era fer una nova federació entre Montenegro i Sèrbia. A Montenegro, la població estava dividida. Per un costat hi havia els independentistes de Milo Djukanovic. Per l’altre costat, els que estaven en contra de la independència i volien unir-se a Sèrbia, encapçalats per Predrag Bulatovic. Aquest darrer havia tractat de criminal Solana durant els bombardejos de l’OTAN, però ara es convertia en el seu principal aliat en contra de la independència montenegrina.

Els arguments amables de Solana en contra dels independentistes eren que si es federaven amb Sèrbia, Europa els acceptaria abans com a membres de la UE, però que si feien un nou país forçant un referèndum no hi serien acceptats mai. Els arguments menys amables eren que si no acceptaven la federació perdrien tota l’ajuda econòmica de la UE. També es van sentir aquells anys nombroses declaracions inflamades sobre principis, democràcia, lleis i autoritat.

Cinc anys després, el 3 de juny del 2006, Montenegro proclamava la independència amb el 55,5% dels vots favorables després d’un referèndum que Solana va qualificar d’exitós -“un signe de maduresa”-, i va celebrar com un èxit propi el resultat de la mediació de la mateixa Unió Europea.

Entremig, una llarga negociació. Els independentistes accepten crear la federació amb Sèrbia a canvi de l’acord de fer un referèndum pactat al cap de tres anys. Es crea també una llei de referèndum inèdita, feta a mida, consensuada gràcies a tota mena de negociadors -entre els quals l’eslovac Miroslav Lajcak- i s’acorda que només hi haurà victòria del sí o del no en el cas que s’obtingui el 55% dels vots. És una llei que obliga totes dues parts a convèncer els nombrosos indecisos, perquè fins aleshores la diferència entre els uns i els altres era fluctuant però no arribava ni de bon tros al 55% en cap dels dos bàndols.

Durant el període que va des de l’any 2002 fins al 2006 també s’expressen veus discordants dins la mateixa UE i als EUA en contra de la posició contrària a la independència que manté oficialment la Unió. I es constata com els interessos propis s’adapten sempre als valors que la política esgrimeix en nom de la llei i la democràcia. Els britànics i els nord-americans, per exemple, creuen que dividir encara més l’antiga Iugoslàvia i no enfortir una Sèrbia amb polítics hereus de Milosevic serà bo per a Europa i el nou mapa geopolític. Els francesos prefereixen una Sèrbia forta. Els espanyols temen bàsicament l’efecte mirall: ¿què podria passar a Espanya si a Europa es dona suport a processos legislatius independentistes?

Per això mateix, els espanyols també es van oposar a la independència de Kosovo l’any 2008 -declarada unilateralment pel Parlament, sense referèndum-. Però Kosovo, contràriament a Montenegro, havia escollit un camí diferent del montenegrí, i l’argumentava amb la Carta de les Nacions Unides que preveu el dret dels pobles a l’autodeterminació. La seva independència, “supervisada internacionalment”, va tenir més suports que no negatives a la UE, i el que “no és possible” es va adaptar finalment al “fem-ho possible”. La lliçó és que la llei es posa al servei de la necessitat o de la voluntat, sempre depenent de l’interès que hi hagi.

Encara que sembli que en afers legals hi ha unes taules de la llei inamovibles -com si els homes depenguéssim per regular la nostra convivència d’un destí escrit prèviament-, en el cas dels referèndums hi ha una enorme varietat d’experiències completament diferents, fins i tot a Europa. Quin és el bon referèndum? Només tenen un secret: és aquell on totes les parts implicades, com va passar a Escòcia, arriben a un acord. I on es consulta la població. No hi ha res superior a aquest acord i a aquesta consulta. Però l’acord demana negociació. La negociació, voluntat. La voluntat, diàleg. El diàleg, conversa i, sobretot, temps. I si no hi ha ni voluntat ni diàleg d’una de les parts, com acostuma a passar, la mediació resulta sempre una ajuda inestimable. Que Kosovo i Montenegro siguin avui uns dels països més corruptes d’Europa, això ja és un altre tema que no es preveu a la UE. De fet, la veritable mesura del nivell democràtic dels seus mandataris no la dona ni la donarà la seva posició amb Catalunya i Espanya. La dona la seva política amb els refugiats i l’ús de fons europeus per finançar el crim organitzat a Líbia perquè persegueixi els pàries de la terra, allunyant tota aquesta gent necessitada d’Europa.

stats