Publicitat
Publicitat

Una església sobre la mesquita, una mesquita sobre l'església

Seguint la carretera de Sarajevo que serpenteja el riu Drina en direcció a Belgrad, s’arriba, abans de creuar el pont de la frontera de Bòsnia oriental amb Sèrbia, a la ciutat de Zvornik. Justament al costat de la presa, a un quilòmetre de la ciutat, hi ha una petita població, Divic, assentada a la riba del pantà d’aigües verdes, amb una mesquita d’un blanc impol·lut que sobresurt amb el seu estilitzat i punxegut minaret per sobre de les cases de sostres de teula i parets de totxana.

Hem aparcat a la riba del pantà per dormir a l’ombra d’un magnífic pollancre i, al matí, en despertar, m’he vist envoltat de pescadors que havien matinat i preparaven les canyes asseguts al costat de l’aigua. Aviat, un grup de nens ha envaït el camp de futbol i el poble s’ha omplert de dones, dones tapades amb el vel, que anaven a comprar a la petita i única botiga de queviures. Un home assegut al balcó de casa seva m’ha saludat amb la mà. “D’on ve, vostè?”, ha preguntat abans d’explicar la seva pròpia història i la història del poble on ens trobem.

“Li agrada la mesquita?”, ha dit assenyalant el minaret. “Aquí on ara la veu, fa set anys hi hauria vist una església ortodoxa. Nova de trinca!”, ha rigut l’home. “Però si hagués vingut aleshores a Divic, a mi no m’hi hauria trobat pas. Jo vaig marxar amb la mesquita i he tornat amb la mesquita. No és la mateixa mesquita, però és gairebé igual a la que hi havia”, ha afegit enigmàtic.

L’home té un cotxe Mercedes amb matrícula alemanya aparcat davant de la porta. Diu que ha estat exiliat a Alemanya durant quinze anys. Que va salvar la pell de miracle.

Finalment, comença la història pel principi: l’any 1992, quan va esclatar la guerra a Bòsnia oriental, la mesquita de Divic, construïda al segle XVI, va ser destruïda pels serbis, que bombardegen el poble i l’envaeixen a sang i foc. Aleshores hi vivien unes 1.380 persones, 1.360 de les quals eren musulmanes. Més de 250 van ser assassinades. La resta van aconseguir fugir. Sobre la runa de la mesquita, els serbis hi van edificar una església ortodoxa. La van batejar amb el nom de l’arcàngel Sveti Stefan. També el poble va passar a dir-se Sveti Stefan i alguns serbis s’hi van instal·lar, aprofitant que la majoria de les cases havien estat abandonades i algunes havien sobreviscut als bombardejos. Encara avui es poden veure els senyals de les bales i els obusos a les parets de les cases que no han estat reformades.

Cap a l’any 2004, alguns dels que havien fugit van començar a tornar al poble. Avui hi viuen unes 400 persones. Han vingut d’Alemanya, de França, d’Austràlia, del Canadà, dels Estats Units... “De tot arreu!”, diu l’home del balcó.

Sorpresos, indignats per la presència d’una església ortodoxa acabada d’estrenar justament on hi havia la mesquita, els retornats van començar a protestar, i van exigir a les autoritats que els deixessin reconstruir la mesquita. Els mediadors internacionals que controlen a Bòsnia els acords de després de la guerra van decidir intervenir. Els mateixos que van ser incapaços de frenar la guerra es veu que en les postguerres es mouen millor, de manera que es va convèncer els serbis que desplacessin l’església de Sveti Stefan fins al poble de Mladevac, a només un quilòmetre de Divic. L’església es va desmuntar pedra per pedra i va marxar del costat del pantà carregada per camions. I la comunitat musulmana bosniana es va gratar la butxaca i va aconseguir els 194.000 euros que ha costat tornar a aixecar una mesquita nova de trinca sobre l’espai deixat per l’església que s’havia aixecat sobre el forat de la mesquita del segle XVI, destruïda pels constructors d’esglésies.

L’home del balcó riu a plaer.

No sembla gaire difícil això de construir, destruir, desplaçar, li comento.

Diners i feina, diu l’home.

Una altra cosa són les ferides interiors. Les de les persones. Els morts. Els que han quedat vius.

He passejat per Zvornik. Diuen que havia estat una gran ciutat industrial en temps de la Federació Iugoslava. Amb hotels on la gent hi venia a descansar i a banyar-se al riu. En un dels hotels, el Vidikovak, s’hi reunien durant la guerra Milosevic, Mladic i Karadzik. En aquestes contrades la neteja ètnica de musulmans va ser especialment acarnissada. Als boscos que hi ha cap a l’est, en direcció a Tuzla, encara hi ha els senyals de les fosses on es van enterrar en massa els homes que fugien de Srbrenica. A sobre del pantà s’hi pot veure la fortalesa de Kula Grad, l’últim lloc on va resistir l’exèrcit bosnià abans de retirar-se, mentre es buidaven tots els pobles musulmans de la zona. Avui Zvornik és una ciutat empobrida, sense vida, vella, aturada; una ciutat que cau a trossos i on els seus habitants passegen com ànimes en pena pel costat del riu que els sobreviu amb la seva majestuositat impertorbable. A Divic detesten els serbis de Zvornik i a Zvornik destesen els musulmans de Divic, els que han quedat vius i han tingut la valentia -la gosadia, pensen a Zvornik- de tornar, de fer-los moure l’església de lloc, de tornar a començar.