22/10/2017

Estem molt preucupats pel nostre futur

4 min
Treballador d’una mina de ferro esperant el seu transport a Nouadhibou, Mauritània.

Porta un trajo negre ben planxat que se li aguanta sobre les espatlles ossudes com si el sostingués un penjador d’armari. Fa una temperatura de més de 40 graus i quan encaixem les mans sento el tacte sec de la pell freda, apergaminada, i la pressió d’uns dits aspres, plens de durícies.

-La meva il·lusió hauria sigut ser metge -diu sense treure’s les ulleres de sol.

-Per què volies ser metge?

-Perquè és una feina socialista.

-Què és una feina socialista, Mohamed?

-Una feina socialista és ajudar la gent! -respon sense dubtar, sorprès per la pregunta.

Li dic que la seva feina, educar els joves, formar-los com a paletes, també és ajudar la gent.

-També -diu-. Per això és una feina que m’agrada molt.

Som en un centre de formació professional de Nouakchott, a Mauritània. L’Organització Internacional del Treball (OIT), de les Nacions Unides, m’ha convidat a visitar un projecte sobre formació de joves desfavorits: se’ls ensenya un ofici i fan les pràctiques en empreses del país, amb l’esperança de trobar una feina.

Mohamed Yahya Sidi, paleta de professió, és un dels professors d’aquests nois. Explica que va néixer al centre del país, a la ciutat de Tidjikja. Pertany als haratine, que són els àrabs negres, una població discriminada per la minoria d’àrabs blancs -els moros-, l’elit que mou els fils del poder i de l’economia del país.

Els pares del Mohamed i els avis viuen a Tidjikja, on aquest any, per culpa de la sequera, s’ha perdut tota la producció de dàtils, la principal economia local. El Mohamed ja fa uns quants anys que es va traslladar a la capital i avui viu al barri de Tarhil, construït enmig del desert a la perifèria de Nouakchott, on la gent pobra s’amuntega en unes condicions miserables, la majoria en petites barraques construïdes amb tota mena de materials, plàstics, fustes i melamines, sense aigua ni llum.

Li pregunto al Mohamed com és la seva casa a Tarhil i treu de la cartera uns plànols que ell mateix ha dibuixat: la casa és un somni, un dibuix sobre un gran paper quadriculat ple de notes i observacions. A la planta baixa hi aixecarà la cuina, el lavabo i les habitacions per als pares, els avis -l’avi s’ha quedat cec recentment-, la filla d’un any i l’habitació de matrimoni. A la segona planta hi farà una terrassa. Ho construirà ell mateix, a poc a poc, a mesura que tingui els diners necessaris per comprar els materials. De moment ja ha arreglat una petita habitació on viu amb la dona i la filla, i ha marcat amb un rectangle de totxanes els límits de la casa sobre la sorra del desert.

Parlem del futur. Dels seus somnis. Fa una llista de les prioritats. La primera és ajudar la gent. Després ve la casa i estudiar més per arribar a ser enginyer. El somni número cinc és tenir un cotxe.

-Per què vols un cotxe? -li pregunto.

-Per venir a la ciutat trigo dues hores. No hi ha transport des de Tarhil. He de sortir cada dia dues hores abans. Avui he agafat tres taxis col·lectius.

També el seu antic alumne a la classe de paletes Adama Wone s’havia de llevar dues hores abans per poder anar a estudiar. Dues hores per arribar a l’escola; dues hores per tornar a casa.

Adama és un pulaar, un negre africà, d’un poblet situat a la frontera amb el Senegal. Gràcies a la seva formació com a paleta i encofrador, ara treballa en una empresa de construcció. El seu pare fa anys que viu a Bèlgica i ha deixat d’ocupar-se de la família que s’ha quedat a Mauritània. Potser té una altra família a Bèlgica i tot, afirma l’Adama. A vegades envia un whatsapp per dir-los que no els oblida. Però aquest és tot el contacte que tenen amb ell.

Així que l’Adama és ara qui s’ocupa de la mare, de dues germanes i d’un nadó que ha tingut una de les germanes, la petita, de 18 anys, sense que el seu pare se’n vulgui fer responsable. De moment, gràcies al seu salari, l’Adama ha capitalitzat la mare perquè pugui vendre saquets de sucre al mercat. El pas següent serà fer una casa amb condicions a Bogué, que és el poble on viuen al costat del riu, i deixar l’habitació que habiten les tres dones, un espai reduït, mal ventilat, sense latrina ni aigua.

-No vols seguir el camí del teu pare? -li pregunto.

De tornada de l’escola de formació professional on treballa el Mohamed i on ha estudiat l’Adama sento per la ràdio del cotxe que els europeus i els nord-americans estem molt preocupats pel que està passant en aquesta regió africana de la franja del Sahel.

Pel que sembla, ens preocupen bàsicament tres coses: la primera és el terrorisme islamista que es mou entre les fronteres de l’est de Mauritània fins al Txad i el Sudan; la segona és la pressió migratòria de les poblacions atrapades per la pobresa i la inestabilitat, que busquen salvar la pell mirant d’arribar a Europa; i la tercera és la liberalització dels mercats per poder aprofitar les primeres matèries que aquí són abundants i fer-ho a un cost com més reduït millor. A l’última cimera del G-5 del Sahel, els francesos i alemanys ho van deixar prou clar: taponar l’emigració, combatre el terrorisme. Estem tots plegats realment molt preocupats pel nostre futur.

stats