01/10/2017

Que tinguin un bon dia

3 min
Per a Isaiah Berlin una de les idees importants era la del compromís, ja que, deia, no hi ha valors absoluts i només negociant es pot evitar el pitjor.

Tot el debat jurídic i tècnic que s’ha fet sobre el referèndum parteix, al meu entendre, d’un debat que l’hauria de precedir: el debat de les voluntats. Les expressions, manifestacions, sobre el que un vol o desitja, haurien d’anar acompanyades de les explicacions sobre el que un, els uns i els altres, estan disposats a negociar per arribar a un acord.

Les veritats absolutes ja fa temps que s’han ofegat en el pou de la història, i el preu que la humanitat ha hagut de pagar a la recerca d’aquestes veritats ha estat tan elevat -només el segle XX s’ha convertit ell tot sol en un compendi insuportable dels horrors provocats per la Veritat en majúscules- que en el món actual, que és un món de barreja i hauria de ser un món de trobada, només té la possibilitat de sobreviure si ho fa tenint la negociació i l’acord entre diferents com un principi ineludible.

El Dalai-lama explica aquesta mateixa idea d’una manera molt elevada i senzilla: “Una de les coses més importants de les quals tots hem de ser conscients és que la felicitat humana és interdependent. Que tinguem un futur pròsper o feliç depèn en bona part del futur dels altres. Per tant, ajudar els altres i tenir en compte els seus drets i les seves necessitats no és només una qüestió de responsabilitat, sinó que també influeix en la nostra felicitat”.

Diu també el Dalai-lama, recordant Gandhi, que la política hauria de ser la capacitat de transformar l’hostilitat, el conflicte, en amistat, però que mai s’ha d’oblidar que el veritable subjecte dels afers polítics és el ciutadà i no pas l’estat. I que la política sense ètica és un pur exercici de poder.

Tot això ho diu en un llibre molt recomanable -especialment aquests dies- que escriu el pensador iranià Ramin Jahanbegloo sobre Gandhi i la no-violència, L’hora de Gandhi (Galàxia Gutenberg), del qual copio el següent paràgraf: “Més de mig segle després de la seva mort (de Gandhi), tenim dues opcions: o bé ens esforcem a forjar una comunitat humana pacífica en un món plural, parlant i actuant per fer créixer la solidaritat humana, o bé mantenim i engrandim la línia divisòria que separa les comunitat i les cultures, fomentant o ignorant els perjudicis religiosos i culturals”.

Jahanbegloo té un altre llibre -també molt recomanable aquests dies- en què conversa amb el pensador i historiador de les idees Isaiah Berlin. No em sembla cap casualitat que Jahanbegloo, que és iranià, com ja hem dit, tingui aquesta fascinació per un pensador que, tot i ser britànic, construeix tot el seu pensament filosòfic a partir de l’experiència de ser un exiliat, cosa que li permet pensar la democràcia des de l’experiència personal de la desfeta dels totalitarismes però també des de la pertinença a una cultura -la russa- que és diferent de la cultura que l’acull. De manera que tant Jahanbegloo com Berlin són, a Anglaterra, l’altre.

Una de les idees més importants de Berlin és la del compromís. Sempre, diu, s’ha d’elegir entre diverses coses que a vegades xoquen entre si perquè no hi ha valors absoluts. De manera que només negociant es pot evitar el pitjor. La llibertat absoluta dels llops, per exemple, no es pot combinar amb la llibertat absoluta de les ovelles.

Quan Jahanbegloo li pregunta sobre la democràcia i el pluralisme, Berlin respon: “La democràcia no és pluralista ipso facto. Crec en una democràcia específicament pluralista, que exigeix la consulta i el compromís, i que reconeix les reivindicacions -els drets- de grups i individus als quals, excepte en situacions de crisi extrema, està prohibit excloure de les decisions democràtiques”.

No sé si han vist la pel·lícula recentment estrenada sobre Churchill, un dels polítics més considerats del segle XX. Val la pena anar-hi. Precisament, Berlin explica en el llibre citat que va tenir l’oportunitat de dinar amb Churchill l’any 1944, durant la guerra, i també hi va parlar en diverses ocasions. Li va sorprendre la visió que tenia el polític anglès -“d’una imaginació escolar”- sobre les nacions. Algunes nacions, deia Churchill, eren històriques i d’altres no. Els alemanys, els francesos, els italians, els xinesos, els nord-americans i també els jueus eren nacions històriques. Però els àrabs, els africans i els llatinoamericans, no.

Aquell gran home era un home de la seva època. Una època passada que ja no es repetirà.

Quina és la nostra època? Una bona conversa amb la voluntat d’escoltar -que sempre és prèvia a la voluntat de convèncer- no ens aniria gens malament. La història no s’ha escrit mai abans que passi.

Avui es vota. Que tinguin un bon dia.

stats