CARRETERES SECUNDÀRIES
Misc 18/12/2011

Què passa, què pensem i Francisco Franco

Càlculs erronis Un estudi conclou que la percepció negativa sobre l'immigrant ha augmentat l'últim any. Aquesta percepció, però, ens ensenya també la distorsió de la realitat que viu la ciutadania sobre el fet migratori: els enquestats creuen que a Espanya hi ha el doble d'immigrants dels que en realitat hi ha. La xenofòbia és el nou antisemitisme europeu

i
Bru Rovira
3 min

L'enquesta anual sobre immigració que fa a Europa i als Estats Units la German Marshall Fund -Transatlantic Trends: Inmigración - explica que aquest any 2011, probablement a causa de la crisi econòmica, la percepció negativa que tenim dels immigrants ha pujat cinc punts respecte a l'any passat. Espanya és un dels països d'Europa on més creix aquesta percepció negativa i un 58% dels enquestats coincideixen que la immigració és més un problema que una oportunitat. Només al Regne Unit en tenen encara una visió més dolenta (amb el 68%) que els espanyols, mentre que italians, francesos i alemanys, amb el 48%, 46% i 43%, no sobrepassen la barrera del 50%.

Altres dades que revela aquest estudi fet a partir de sis mil enquestes són que el 36% dels espanyols creuen que els immigrants es queden amb la feina dels autòctons, un punt de vista certament negatiu en temps d'atur, malgrat que el 66% pensi, al mateix temps -cosa digna de ser analitzada-, que les feines que agafen els immigrants són les feines que queden vacants perquè no estem disposats a fer-les.

John Lukacs explica en el seu deliciós llibre El futuro de la Historia que "el que pensen les persones -sigui com a individus o com a massa-, conforma l'essència del que passa al món". Si insistim, però, a atrapar aquest pensament, ens adverteix amb ironia, serà millor que ens encomanem a la literatura que a la ciència (especialment a la ciència estadística). Suposem, escriu, que l'estadística sigui digna de crèdit i que en un determinat lloc d'Alemanya a l'època de Hitler se'n pugui treure la conclusió que només el 20% de la població tenia conviccions nacionalsocialistes. ¿Significa aquest fet que el 80% restant s'oposava realment al règim? O al revés: una estadística que digués que el 10% dels alemanys s'oposaven al nacionalsocialisme no voldria dir que el 90% en fossin partidaris.

Feta, doncs, l'advertència sobre el valor científic de l'estadística -"Tots els successos històrics tenen alguna cosa misteriosa", diu Lukacs citant Owen Chadwick-, hi ha una dada de l'estudi citat que crida fortament l'atenció i és la que ens diu que els espanyols -i, especialment, els italians- tenen una visió sobredimensionada del nombre d'emigrants que viuen als nostres països. Així, els espanyols creuen que els nouvinguts conformen el 21,5% de la població total, quan la realitat els situa en el 12,2%. A Itàlia aquesta distorsió -¿aquest fantasma de les emocions, hauríem de dir?- encara és més irreal, ja que els immigrants només sumen el 7,5% de la població i els italians opinen que arriben al 23,4%. El que sembla clar, en tot cas, és que la immigració, el nouvingut, l'altre, té a Europa un gran valor simbòlic que serveix per expiar el nostre malestar (i els nostres pecats), malgrat que no es pugui establir cap relació entre aquesta nova immigració i la crisi econòmica i financera que fa que molts assenyalin el diferent com un dels principals culpables.

Com ha explicat molt bé el sociòleg senegalès Aly Baba Faye, resident a Itàlia des de fa 29 anys, "els estrangers s'han convertit en els principals responsables del clima d'inseguretat". "El racisme a Itàlia -diu Faye a Afrik.com- és un estat d'esperit generalitzat. Hi ha una mena de racisme democràtic, amb un llenguatge nacional molt popular que se'n serveix. Per exemple: els musulmans són considerats feixistes, els albanesos bandits, els gitanos estan fins i tot més mal considerats que els negres". Fa una setmana, una adolescent de Torí va mentir a la família dient que havia estat violada per gitanos (havia dormit amb un amic) i uns hooligans d'extrema dreta van arrasar un campament de romanesos com a venjança. Dies després, un militant d'ultradreta assassinava a Florència dos senegalesos que no coneixia.

La fòbia contra l'estranger és el nou antisemitisme europeu i, deu anys després de l'11-S, vuit anys després que comencés la invasió de l'Iraq, la deplorable proclama de la guerra de civilitzacions ha construït una nova idea de l'enemic que col·loca el musulmà, el negre, el gitano, allà on abans hi havia el jueu, el comunista, el maçó, el liberal. "Aquest discurs racial -diu Faye- està legitimat a Itàlia per la classe política". Però no només a Itàlia i tampoc només per la classe política: de fet, és el mateix sistema el que contribueix a omplir l'imaginari de cabòries, i s'encega a veure a casa del veí el que passa a la casa pròpia: l'altre, cada vegada més sobredimensionat per la mirada distorsionada, és el culpable.

Quan es va assenyalar els musulmans després de l'11-S, em vaig trobar un dia amb l'advocat marroquí Yosif Garabaoui, que em va explicar el que li acabava de passar a l'Audiència de Barcelona: en l'escrit d'un recurs que havia presentat, ell, l'advocat, es convertia en l'acusat, i l'acusat en advocat. L'acusat es deia Francisco Franco. Diuen que els actes fallits ens donen una excel·lent informació sobre què pensem i què som. Heus aquí un bon exemple de les fòbies del subconscient ciutadà (burocràtic, en aquest cas) i del feixisme latent que ens atabala: millor Franco que moro.

stats