Misc 08/05/2015

Renegar de Crist, morir o marxar

i
Bru Rovira
4 min

La May porta una minúscula medalla de doble cara penjada al coll amb una cadeneta d'or. A un costat de la medalla s'hi veu la imatge de la Verge Maria. A l'altre costat, la fotografia del seu germà gran. “Una tarda –explica la May– el meu germà va arribar a casa després de treballar. Mentre aparcava la furgoneta, un grup de milicians islamistes el van interpel·lar. “Ets cristià?”. “Sóc cristià, sí”, els va contestar. “Doncs si no et converteixes ara mateix a l'islam, et matem”. Ell els va dir que no es volia convertir i el van matar allà mateix. Ho van fer davant de tota la família i de la gent del barri. El van matar i se'n van anar.

Era la primavera de l'any 2011. La família de la May vivia aleshores en un petit poblet a prop de la ciutat de Qaraqosh, la ciutat cristiana més gran de l'Iraq, a l'est de Mossul. Terroritzats, els germans de la May, en Mohanad i en Najib Qazazi, van decidir fugir i van aconseguir arribar a França a través d'Erbil, al Kurdistan. Quatre anys després, en Mohanad i en Najib, que es fan dir Joseph i Thomas –“per més comoditat”–, viuen a Tolosa i han aconseguit portar la resta de la família: la dona, els fills, la mare, la germana i un cunyat.

Abans de la invasió nord-americana, a l'Iraq hi havia més d'un milió de cristians. Ara en queden només uns 400.000. Si als darrers anys la violència en contra dels cristians s'havia convertit en un fet que amenaçava totes les comunitats, a partir de la presa de Mossul per part de l'Estat Islàmic es va passar a una persecució sistemàtica i generalitzada. Els cristians que van poder escapar de la ciutat expliquen com durant les primeres tres setmanes de l'ocupació els soldats de l'Estat Islàmic es van centrar a eliminar els policies, soldats i funcionaris xiïtes de la ciutat, però la nit del 16 de juliol va començar un pla genocida d'eliminació programat: renegar de Crist, convertir-se, morir o marxar.

Primer es van assenyalar les cases cristianes amb una 'N' –de 'nassarha', que és el nom que tenen els cristians a l'Alcorà–, es van fer llistes, i fins i tot es va demanar a les famílies el seu número de telèfon. Al dia següent, dijous, els cristians de Mossul van trobar-se de bon matí que a cada casa s'hi havia escrit “Propietat de l'Estat Islàmic”. Divendres, després de la pregària de l'alba, soldats jihadistes van anunciar amb megàfons a través de tota la ciutat que els cristians tenien de temps fins al dissabte dia 19 per marxar o convertir-se. En el cas contrari, serien “passats per l'espasa”.

“El dia 6 d'agost –recorda la May– l'Estat Islàmic va arribar també a Qaraqosh i va atacar tots els pobles dels voltants. A les 11 de la nit, les forces kurdes que defensaven la ciutat, els peixmergues, ens van dir que ja no podien aguantar més i que havíem de fugir. Vaig agafar els dos nens, diners, unes quantes joies i vàrem marxar tots cap a Erbil, barrejats en mig d'una gran massa de cristians que també fugien”.

“Quan vàrem ser conscients de la situació i de l'amenaça –recorda la Farah, una jove de 27 anys–, no ho vàrem dubtar: “Ho deixem tot per Jesús”. Com a únic record em vaig emportar algunes fotografies del meu casament i de la casa on vivia”.

El passat diumenge dia 3 de maig, la Farah, la May, en Mohanad, en Najib i una cinquantena més de cristians d'Orient van fer una peregrinació a Lourdes, on el bisbe Nicolas Bouwet els va rebre. Després de la missa, el bisbe els va acompanyar encapçalant una processió per tota la ciutat fins a la cova, on es van poder escoltar els cants i les pregàries dels cristians d'Orient en arameu, la llengua que es parlava al segle primer a Judea.

Oficialment, França ha donat 1.500 visats d'entrada als cristians d'Orient des del mes de juliol. Són, però, les famílies, sobretot cristianes, les que s'han organitzat –a traves de les institucions locals, les associacions, els ajuntaments– per rebre tots aquests refugiats i, de fet, en aquest moment hi ha moltes més famílies disposades a acollir-los i ocupar-se de la seves despeses, buscar-los treball i una casa, que visats que els permetin l'entrada a França. Joseph Merlet, per exemple, és un antic responsable d'Airbus, jubilat. Va sentir a la ràdio el que estava passant a l'estiu amb els pobles i ciutats cristians. Es va assabentar dels milers de refugiats que fugien a Erbil i va decidir enviar un correu electrònic al consolat francès de la ciutat kurda oferint-se per deixar una casa familiar. Al cap d'unes setmanes va arribar la família de la Farah. Avui, en Joseph i la seva dona els ensenyen a parlar en francès amb el mètode Assimil. Emmanuel Gimbert ha preparat una casa per acollir dues famílies al petit poble de Carbonne, al costat de Tolosa. Ho ha fet amb l'ajuda comunal, les associacions locals, els veïns. “Ho tenim tot preparat, però ara no arriben els refugiats perquè s'estan reduint els visats”, es queixa. A Carbonne, l'any 39 ja s'hi van acollir famílies republicanes espanyoles refugiades. Com sempre, però, és la societat la que pressiona, la que s'organitza, la que exigeix a les institucions i demana a l'Estat que la representi. No cal fer cap comentari sobre el que està passant al nostre costat de la frontera.

stats