Publicitat
Publicitat

Ribesaltes obre el memorial de l’internament i la deportació

EL MEMORIAL DE RIBESALTES està a punt per ser obert al públic. Després de dos anys de treballs intensos, la data prevista per a la seva inauguració oficial és el pròxim dia 16. Per primera vegada a Europa s’aixeca un museu de la memòria dedicat en un mateix indret a la persecució i l’assassinat de poblacions considerades indesitjables. La pitjor barbàrie ocorreguda al segle XX europeu, que torna a reproduir-se -amb massa elements similars- en el nou segle acabat de començar, marcat per una onada de refugiats.

No només la persecució dels jueus i el seu internament per ser a continuació classificats i enviats als camps d’extermini és la història que vol recordar el Memorial de Ribesaltes. També la dels milers de republicans espanyols, gitanos i, en una època més avançada -entre els anys 1962 i 1964-, la dels soldats algerians, els harkis, que van lluitar amb les tropes franceses a Algèria i van abandonar el país després de l’alliberament. Entremig, Ribesaltes va ser una caserna de l’exèrcit alemany durant l’ocupació, un centre d’internament per als soldats alemanys després de la Guerra Mundial i una presó, dues dècades després, per a centenars de militants del Front d’Alliberament Nacional que lluitaven a Algèria contra França. També el colonialisme, doncs, i l’estigmatització de les poblacions considerades apàtrides, treballadors estrangers, refugiats o ciutadans d’un país enemic formen part de la història europea que es vol explicar i conèixer en aquest museu.

Situat a escassos quilòmetres de Perpinyà, el camp de Ribesaltes ocupa un territori àrid, castigat permanentment per la tramuntana, insuportablement calorós a l’estiu i gelat a l’hivern. Es tracta d’una immensa plana apartada de la vida de cada dia, “un lloc que no existeix i que només apareix quan hi ets a tocar”, com explica l’arquitecte Rudy Ricciotti, autor del memorial.

Una mica més enllà del camp hi ha vinyes i terrenys agrícoles. A l’horitzó s’aixeca imponent el Canigó. Però l’espai que va ocupar el camp és completament inhòspit, sense vegetació, connectat només per una discreta via de tren que, durant la deportació de jueus, servia per fer-hi arribar els vagons amb destinació a Auschwitz i Mauthausen.

Riciotti ha volgut conservar aquest aspecte sinistre del camp i el memorial és un edifici de ciment, un rectangle semienterrat de 210 metres, envoltat per les barraques en ruïnes, construïdes en fileres, on vivien els presoners.

Dins de l’edifici, una gran sala d’actes, sales per a exposicions fixes i permanents, aules pedagògiques i una biblioteca volen fer del memorial un centre de coneixement i de debat, dirigit al públic en general però especialment a les escoles.

Des de l’andana de Ribesaltes, més de 2.500 jueus van ser obligats a pujar als vagons de tren que els portarien fins als camps de la mort on serien exterminats. Els primers presoners de Ribesaltes, però, serien els republicans espanyols obligats a fugir pels Pirineus a partir del gener del 1939, després de la victòria franquista en la que seria la primera derrota de la democràcia per part del feixisme abans dels combats de la Segona Guerra Mundial. La majoria d’aquests refugiats republicans van ser agrupats en camps de concentració aixecats a les platges franceses del costat de la frontera, on milers de persones moririen de fred, gana i tota mena de malalties. Posteriorment, es van repartir pel país o van fugir del continent cap a un exili forçat. En començar la Guerra Mundial, molts dels que van quedar-se a França s’apuntarien a la Resistència contra l’ocupació alemanya i molts serien deportats als camps de concentració alemanys. Ribesaltes es va obrir el gener del 1941 i de les gairebé 18.000 persones que hi van ser internades -famílies senceres-, fins a l’any 1942, el 53% eren espanyols, el 40% jueus i un 7% gitanos.

L’Antoine de la Fuente, nascut l’any 1930 a Puigcerdà, és un dels pocs presoners de Ribesaltes que encara viuen. Fa uns mesos ens explicava el dia que va arribar amb la mare i els germans a Ribesaltes, després d’haver passat pels camps d’Argelers, el Barcarès i diversos centres d’internament al centre i a l’est del país. “Quan França va començar la guerra amb Alemanya -recorda l’Antoine-, als espanyols ens van dir: us enviem amb Franco. Aleshores jo m’estava en un camp de refugiats de Verdun. La policia va organitzar dues rutes: els trens que anirien a Espanya per Irun i els que hi anirien per Portbou. Part de la meva família, la que anava al tren d’Irun, va ser entregada a Franco. Però el nostre tren, cada vegada que arribava a una estació, des de dintre el vagó, un vagó per a bestiar -«Vuit cavalls, quaranta persones», en deien-, tots cridàvem «No volem anar a Espanya!» I picàvem a les parets del vagó. Vam tenir sort perquè a Elna ens van fer baixar. Després de caminar unes quantes hores, vam arribar al camp de Ribesaltes”. L’Antoine s’hi quedaria fins al final de la Guerra Mundial. Sempre que li demanen, torna fins a aquell indret sinistre per explicar als joves el que s’hi va viure. El que no s’havia de repetir mai més, però, “Ai, avui torna a passar el mateix”, diu l’Antoine.