El TPI, ferit de mort a l'Àfrica
La deserció en cadena dels països africans al Tribunal Penal Internacional (TPI) s’ha disparat. Després de l’anunci fet pel president de Burundi d’abandonar aquest tribunal de justícia internacional amb capacitat per aplicar una justícia universal que persegueixi els crims de guerra i els crims contra la humanitat, el govern de Sud-àfrica no va trigar ni tres dies a anunciar que també se’n desvinculava. Així mateix, també s’ha sumat a l’estampida el govern de Gàmbia, que aquest dimarts va fer pública la seva decisió de marxar-ne.
La incomoditat africana amb el TPI no és cap novetat. La tensió entre els països del continent amb aquest organisme ve de lluny, i a la cimera de la Unió Africana del febrer ja es va manifestar la voluntat d’una majoria de països d’abandonar en bloc el TPI i crear un tribunal africà propi. El promotor de la proposta va ser el president de Kènia, Uhuru Kenyatta, acusat precisament pel TPI d’haver comès crims contra la humanitat durant les massacres que hi va haver al país després de les eleccions de l’any 2007, uns càrrecs que finalment es van retirar -per motius polítics molt poc jurídics- l’any 2014.
Burundi, el país que ha obert ara la porta a deixar el TPI -el procediment de sortida pot durar un any-, està precisament sota el punt de mira dels investigadors del TPI, ja que s’acusa l’actual president, Pierre Nkurunziza, de l’assassinat de més 400 persones durant els disturbis que hi va haver després de la seva elecció -per a un tercer mandat- l’any 2015, així com per les detencions arbitràries de més de tres mil persones i la responsabilitat sobre la violència d’estat que ha obligat més de 400.000 burundesos a refugiar-se als països veïns.
Sud-àfrica, per la seva banda, un dels països que liderava el bloc africà a favor del TPI i que ha tingut intervencions memorables de líders com Desmond Tutu a favor de la justícia universal i en contra de la hipocresia d’alguns dirigents que s’hi oposen, va canviar completament la seva posició fa només un any, quan va acollir la reunió anual, el juny del 2015, de la cimera de la UA. Plantant cara al TPI, va rebre amb honors durant la cimera el president sudanès Omar al-Baixir -que té una ordre de detenció des de l’any 2009, per crims comesos a Darfur-. Jacob Zuma, president de Sud-àfrica, acusa el TPI de fer servir diferents vares de mesurar. Així, mentre els països africans poden ser sempre perseguits, el TPI, diu Zuma, es nega a investigar els crims comesos “pels israelites en contra dels palestins” o a perseguir “els EUA per la Guerra de l’Iraq, on no es van trobar les armes de destrucció massiva que la volien justificar”.
El problema que presenta aquesta revolta africana en contra del TPI és precisament que els arguments per marxar semblen perfectament raonables -les diferents vares de mesurar, la impossibilitat de jutjar pels mateixos crims, o crims pitjors, les grans potències com són Rússia, els EUA o la Xina, que no han firmat el tractat, l’ús partidari i polític de les lleis aparentment universals-, però el que pretenen els seus promotors no és que la justícia universal sigui la mateixa per a tothom, sinó que no sigui per a ningú. De manera que es torni a les jurisdiccions dels mateixos estats o, en tot cas, es construeixi una aparença de justícia per sobre dels estats -en aquest cas continental-, completament manipulable i arbitrària.
A la recent història africana, hi ha dos casos flagrants de la politització del TPI i del seu ús partidista com una eina al servei dels interessos polítics: l’atac sobre la Líbia de Gaddafi o la guerra a la Costa d’Ivori, on, amb l’epítet de “guerra humanitària”, el TPI programava la fiscalia al ritme del programa militar dels països occidentals. Vistos els resultats del que va passar a Líbia, és evident que no cal ser africà per veure en què consisteixen aquestes “guerres humanitàries”, i quines conseqüències tenen sobre la població (només cal escoltar els refugiats que arriben des de Líbia, molts d’ells amb senyals de tortures i pallisses, per saber quin infern han hagut de viure). A Europa, d’altra banda, el desprestigi del TPI va quedar palès fa només uns mesos quan va desestimar les acusacions contra el serbi Vojislav Seselj, un dels pitjors criminals de la guerra iugoslava. ¿Els motius? Potser la necessitat que té Europa de mantenir una bona relació amb Sèrbia perquè s’ocupi de la feina bruta de taponar l’arribada de refugiats. Per no parlar del que està passant a Síria, al Iemen, a l’Iraq, etcètera, i les implicacions que hi tenen els principals països del Consell de Seguretat.
En nom, doncs, de la igualtat davant de la llei, els països africans se’n van a poc a poc del TPI. Passa en un dels moments més fràgils dels drets humans i la justícia, amb milions de persones assetjades per la guerra i la pobresa. Els líders africans, senzillament, volen estar al mateix vaixell de la impunitat, on el crim sigui un assumpte polític, d’interès nacional: hauríem d’estar més atents als nombrosos senyals del desmuntatge que s’està fent d’aquelles poques eines que ens volen preservar de la barbàrie.
