Traficants de persones, complicitats de sang
El tràfic de migrants és un negoci de més de mil milions d’euros a l’any. La majoria dels migrants, és a dir, gairebé tots, fan el viatge cap a Europa gràcies a les xarxes il·legals, governades per organitzacions delictives internacionals. El capital inicial d’aquest negoci de sang del tràfic humà en què es barregen la delinqüència i la jihad és una llavor que es va sembrar després de l’11-S, i s’ha desenvolupat aprofitant les estructures delictives dels països en fallida -com Somàlia, Líbia, el nord de Mali i Guinea Bissau- i ha estat capaç de multiplicar el seu primer capital adaptant-se a noves formes delictives. A la franja del Sahel, per exemple, primer va ser el tràfic de tabac, d’armes, de productes de consum i de gasolina; després van ser els segrestos i el tràfic de drogues, i, finalment, el tràfic de persones.
Així, el que avui està passant amb la nova economia multimilionària de la delinqüència relacionada amb el tràfic humà és una història antiga que, segons explica l’especialista de l’economia de la jihad Loretta Napoleoni en el seu nou llibre, Traficantes de personas. El negocio de los secuestros y la crisis de los refugiados, només serem capaços de discernir en la seva complexitat a condició que retrocedim fins a l’11-S i encara una mica més enrere, fins al final de la Guerra Freda, quan, amb les noves hegemonies polítiques, alguns països, fins aleshores protegits pels EUA o l’antiga URSS, esdevenen estats fallits.
Aquesta construcció d’una economia mafiosa, subterrània, criminal, terriblement cruel amb les persones convertides en mercaderia, assassinades o torturades en benefici del negoci -una de les grans aberracions del nou segle, equiparable al tràfic d’esclaus o al nazisme, opina Napoleoni-, ha estat possible pel “desig dels governs [occidentals] d’ocultar els defectes de la globalització [...] deixant que aquesta conflagració es propagués fora de control”. “És -conclou Napoleoni- com si tots els bombers haguessin decidit fer vaga en ple incendi forestal”.
Quan l’any 2009 un avió Boeing 727 es va estavellar enmig del desert de Mali i les investigacions van descobrir que procedia, carregat d’heroïna, de Veneçuela, la sorpresa va ser majúscula. Aleshores molt pocs podíem explicar la història completa que avui coneixem, i que, segons Napoleoni, ens fa retrocedir fins a l’11-S, quan, després dels atemptats de Nova York, el govern dels EUA aprova la Patriot Act, segons la qual els nord-americans tenen dret a supervisar les transaccions en dòlars que es fan a tot el món. Aquest fet provoca una aliança entre els càrtels de la droga llatinoamericans i la màfia calabresa, que s’ocuparà de blanquejar a Europa els diners de la droga. Al mateix temps, s’obre una nova ruta de la droga que comença a l’Àfrica occidental, travessa el Sahel i arriba a Europa a través de la costa mediterrània.
Al Sahel, la ruta compta amb antics contrabandistes molt ben relacionats amb les tribus locals -l’activitat més lucrativa de l’empobrida regió- i amb els grups jihadistes, el principal dels quals, l’AQMI -Al-Qaida del Magrib Islàmic-, el dirigeix Mokhtar Belmokhtar, conegut com el Borni o Mister Marlboro, que va ser precisament qui va tenir segrestats els catalans de la Caravana Solidària. Aquestes mateixes xarxes serviran més endavant per operar en el tràfic de persones.
Les mateixes estructures, amb un fort coixí social i una base piramidal en què fins i tot hi ha inversionistes que viuen ben instal·lats a les capitals europees, es reprodueixen avui amb el tràfic dels migrants que fugen de Síria, l’Iraq o l’Afganistan, i els que ho fan des de la Banya d’Àfrica. Líbia s’ha convertit en un infern sobre la Terra per a les persones víctimes de tràfic. I els països europeus són còmplices d’aquest infern per haver col·laborat des del principi en la política repressiva del gulag que Gaddafi tenia reservada a milers de migrants en camps situats a la frontera de Líbia amb el Sudan. El govern de Berlusconi, per exemple, oferia subministraments -vaixells, vehicles, camions, mantes, contenidors per traslladar persones, bosses per posar-hi cadàvers... i diners- a canvi de la política de contenció de Gaddafi, el qual, agraït, donava també prioritat als inversionistes italians de l’economia legal.
L’any 2007 una delegació de Frontex -l’agència que s’encarrega de protegir les fronteres de la UE- va visitar el gulag de Gaddafi, però va tornar-ne sense denunciar les barbaritats que sens dubte va haver de presenciar. Els milers de testimonis dels migrants que han seguit aquestes rutes són prou aclaridors per saber el que hi passa. Però ningú els vol escoltar. Napoleoni es pregunta, encertadament, si avui Europa no està fent el mateix que va fer aleshores a Líbia amb l’acord amb Turquia sobre migrants. I aquí veiem com es tanca el cercle: perquè el tràfic de persones és, finalment, responsabilitat dels traficants, però sobretot dels governs europeus que se’n serveixen, i que l’engreixen, fins i tot, amb el diner del contribuent.
