Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

Tunísia, l'angle mort de la revolució

La revolució tunisiana va ser un crit de ràbia, un crit de llibertat que, quan va esclatar l'hivern del 2011, s'expressava amb absoluta contundència contra un passat del qual la gent estava farta. Però no es pot dir que hi hagués aleshores un programa capaç de ser abraçat i consensuat per les múltiples sensibilitats polítiques, culturals i religioses del país, més enllà del seu acord, el seu entusiasme en proclamar la festa de girar full, de l'arribada de la llibertat, expressada en la paraula talismà dégage : vés-te'n, Ben Ali, vés-te'n tu i tota la teva cort d'aprofitats. Foteu el camp i no torneu mai més. N'estem farts, de tots vosaltres.

Quedarà per a la història la imatge patètica i precipitada de la família de Ben Ali fugint amb l'avió presidencial. La bodega carregada a corre-cuita de maletes plenes de barres d'or. El pilot sobrevolant territori amic francès, i desviat finalment a l'Aràbia Saudita. Però una vegada la família va desaparèixer dins del cel de la Mediterrània, aleshores començava el repte més difícil, ja que tota aquella energia revolucionària -aquella indignació, valgui l'analogia- s'havia de convertir en un programa que permetés caminar cap a un futur millor. Respecte a la substància ideològica d'aquest programa, el desafiament era saber si el país, un país d'arrels culturals àrabs, un país musulmà, seria capaç de mantenir la seva identitat i fer-la compatible amb la modernitat, la llibertat política, la prosperitat i la justícia social.

Exemple per al món musulmà

Moncef Marzouki, lliurepensador, admirador de Nelson Mandela, ho explicava de la següent manera a la premsa poc després de ser nomenat president: "Hi ha unes línies vermelles que no es poden traspassar. Pels islamistes, la línia seria renunciar a la personalitat musulmana del país, a l'islam com a fonament de la nostra cultura. Per nosaltres -els laics-, la línia són els drets humans o, més exactament, els drets de la dona. I les llibertats públiques. Si sabem conciliar les dues coses i som capaços de trobar una nova manera de governar, crec que podrem ser un gran exemple per a tot el món musulmà".

Un exemple per a tot el món musulmà: aquesta era l'esperança i aquest era el gran repte. Perquè si aleshores hi havia alguna cosa que compartien laics i islamistes era el sentiment que havien estat traïts pel món europeu i occidental i que era el moment d'emancipar-se, de construir el seu propi destí, que és l'anhel més legítim de tots els pobles. Amb Ben Ali, Tunísia havia estat una mena de colònia econòmica i cultural del model europeu, però sense la llibertat. Una dictadura corrupta amiga , tolerada pels polítics i empresaris occidentals que hi treien un bon rendiment. Fins i tot hi anaven de vacances pagades alguns ministres del govern francès.

Jocelyne Dakhalia ha definit aquell estat de coses "del país que no feia soroll" amb la imatge de "l'angle mort": Tunísia va estar durant dècades a l'angle mort del retrovisor del món occidental. Era un "no subjecte". Només se n'ocupaven les ONG, que de tant en tant treien un informe sobre la manca de llibertat o les tortures, sense que ningú en fes cap cas. Per donar-ne només un exemple, que s'ha de saber llegir com un fet remarcable dels canvis, a l'actual ministre de l'Interior el van tenir a la presó en una cel·la d'aïllament, completament sol, durant deu anys. I va ser salvatgement torturat, amb les tortures més humiliants.

El segon gran repte de la revolució era l'econòmic. Quan la revolució va esclatar ho va fer impulsada no només per les ànsies de llibertat sinó principalment per la pobresa, la misèria i la manca de treball, i per això mateix va arribar precedida d'una gran vaga obrera a la ciutat minera de Gafsa, l'any 2008. La vaga va ser durament reprimida i el polític ara assassinat, l'advocat Chokri Belaïd, s'hi va significar defensant els miners detinguts. Respecte a l'economia, la revolució va voler tranquil·litzar el món capitalista, i el primer que va fer el nou cap del govern sortit de les primeres eleccions -octubre del 2011- va ser anar a Davos a dir que la revolució no anava en contra de "l'economia de mercat" i anunciar que no es canviaria ni una coma dels acords signats pel dictador amb el Banc Mundial i l'FMI. Deunidó, tractant-se d'una revolució!

Violència política, un factor més

Ja han passat dos anys des que governa amb enormes dificultats una coalició que prova de conciliar els dos mons de què parlava Marzouki. L'assassinat de Belaïd introdueix ara la violència política com un factor més de la tensió implícita en el gran repte que significava acabar amb la dictadura, trobar un camí propi i fer-ho en un món global dominat per un capitalisme financer completament indiferent als espais culturals i polítics propis dels països dependents, atent només al benefici salvatge. Quan Tunísia era una dictadura se la mirava amb simpatia, s'hi anava de turisme i s'hi feien bons negocis. ¿No se l'hauria d'ajudar ara a reconstruir el teixit econòmic, el món del treball, per poder facilitar-li el camí de la política sobirana, de la llibertat i la pluralitat?

També aquí es pot fer una analogia: el mal de Tunísia és el mal d'Europa; els seus revolucionaris, els nostres indignats . I el tap que no deixa fluir els canvis necessaris és el mateix tap del nou capitalisme que ofega les nostres economies. El tap de l'angle mort que destrueix les societats democràtiques, s'enfot de la cohesió social i de la justícia i fomenta el populisme i el sentiment segons el qual no es pot fer res amb l'altre i tot s'ha de fer en contra de l'altre.

L'