La indústria de la guerra i la política de l'ordre

L'exigència de Trump a l’executiu espanyol perquè augmenti la despesa militar és l’únic contingut concret que s’ha pogut conèixer de la curta conversa -telefònica, d’uns deu minuts- que fins ara han tingut Mariano Rajoy i Donald Trump.

És el mateix missatge que va deixar anar dies després a Brussel·les el vicepresident nord-americà, Mike Pence, durant la seva primera visita a Europa. Va reclamar als països europeus el compromís adquirit fa dos anys durant una cimera a Gal·les, segons el qual havien d’augmentar la despesa militar fins al 2% del PIB.

“I si Europa decideix no augmentar aquesta despesa?”, va preguntar un periodista a Pence en la roda de premsa a Brussel·les. “La paciència del poble nord-americà -va respondre amenaçant l’estrenat vicepresident- no durarà per sempre”.

El món, doncs, es rearma. El nou ordre mundial que volen dibuixar els EUA, i que exigeixen als europeus, troba més arguments en l’amenaça de la guerra que en la política i la diplomàcia, malgrat les proclames sobre els “valors compartits” en la defensa d’un món que camini cap a “la pau, la prosperitat, la llibertat i l’estat de dret”.

Segons l’Institut Internacional d’Investi-gació per la Pau d’Estocolm (SIPRI), els últims quatre anys les vendes d’armes han augmentat un 8,4% respecte als cinc anys anteriors (2007-2011), de manera que, si al final de la Guerra Freda semblava que aquesta indústria començava a disminuir, la tendència és a créixer cada vegada més.

El rànquing

Els Estats Units, amb un 33% de les vendes, segueixen dominant el mercat i forneixen d’armament més d’un centenar de països. El segon gran venedor d’armes del món és Rússia, amb un 23% del mercat. La Xina s’ha convertit ja en el tercer de la llista i, darrere d’aquestes tres potències, arriba el grup dels principals venedors i fabricants europeus, França, Alemanya i la Gran Bretanya, que tenen cadascun entre un 5% i un 6% del mercat mundial.

Segons el SIPRI, la novetat d’aquest mercat és que Occident ja no té el domini tecnològic absolut i que la Xina és capaç de desenvolupar armament propi i incorporar-se com un venedor competitiu al mercat mundial. Aquestes vendes a tercers països per part de les potències que competeixen al mercat mundial, i que estan políticament enfrontades en el món global dels negocis, són una perillosa font de nous conflictes. El Pakistan, per donar un exemple d’aquestes tensions en països tercers alimentades pel mercat d’armes, és el principal client de la quarantena de clients que ja té la Xina. Mentrestant, l’enemic històric del Pakistan, l’Índia, ha augmentat els últims anys un 43% de les importacions d’armes, que compra principalment als EUA, Rússia i Israel.

Actualment hi ha al món quatre grans amenaces de crisis de fam, que sumades afecten més de 25 milions de persones. A Nigèria la guerra amb Boko Haram ha desplaçat ja uns 4,5 milions de refugiats. A Somàlia s’espera una nova fam que pot recordar la de l’any 2011, per la qual van morir de gana 250.000 persones i que afectarà el 50% de la població. Al Sudan del Sud ja són 4,9 milions de persones que necessiten ajuda alimentària urgentment, després que la guerra civil que va començar el 2013 -dos anys després de la independència- hagi desplaçat milions de sudanesos. Finalment, al Iemen, on des de fa dos anys hi ha una guerra que dirigeix l’Aràbia Saudita, amb una coalició de països àrabs armats pels EUA i Europa, la situació de la població civil és cada vegada més fràgil, fins al punt que l’ONG Acció Contra la Fam preveu que empitjorin les condicions dels 14,5 milions de iemenites que actualment ja viuen una greu situació d’inseguretat alimentària, i els nens menors de 5 anys són els principals afectats.

No cal recordar que totes aquestes guerres provoquen escassetat d’aliments i abundància d’armes; per exemple, en el cas del Iemen, l’Aràbia Saudita, el principal agressor, ha augmentat entre l’any 2012 i el 2016 un 212% les importacions d’armes, i avui ja és el segon importador d’armes del món i el principal client dels EUA.

Així doncs, la lògica més elemental explica un cop més que si augmenta la fabricació i venda d’armes és perquè algú les compra i les utilitza. De manera que el negoci es demostra com l’argument real, el més convincent, de la política de seguretat. O, en tot cas, s’hauria de discutir, debatre, als Parlaments dels països exportadors i fabricants d’armes, o a les Nacions Unides i a les cimeres internacionals (perquè no tots els fabricants tenen Parlaments on es pugui discutir), si abans hi ha la indústria i després la política, o si la política decideix sobre la indústria. És a dir, qui mana en els assumptes de la pau i l’ ordre. En tot cas, la ideologia segons la qual la guerra és un ideal de l’ordre i, paradoxalment, de la pau, en comptes de naufragar després de les lamentables guerres que van començar a partir de l’11-S, sembla gaudir d’una salut excel·lent, malgrat que milions de persones estiguin condemnades, gràcies a les armes, a viure i morir dins de les zones obscures de la barbàrie que delimiten els nostres murs i alimenten els nostres negocis.