Publicitat
Publicitat

La mort de l’agricultor Mila Binsamo en mans de la turba

LA MORT A ISRAEL DE L’AGRICULTOR ERITREU MILA BINSAMO, de 26 anys, a mans d’una massa enfollida després que un guàrdia de seguretat li disparés, és una imatge insuportable i molt evocativa de la nostra època, en què l’aire put cada dia més -i una vegada més- a pensament massa, sobreexcitat, gregari, ignorant.

Mila Binsamo, treballador d’una petita explotació agrícola, havia anat aquell 18 d’octubre a la ciutat de Beer Sheva per renovar els papers de residència. Mentre s’estava a la parada central d’autobusos, un guàrdia de seguretat va pensar que Binsamo era l’home que havia disparat contra la multitud i que havia matat un soldat, i va disparar un tret a l’eritreu. La multitud es va llançar aleshores sobre Binsamo i li van començar a pegar, amb els punys, amb cadires i bancs, a cops de peu, mentre l’insultaven i li escopien tot cridant “¡Àrabs fora!”, “¡Mort als àrabs!”, i cantaven “El poble d’Israel segueix viu”.

Mila Binsamo ni era àrab ni tenia cap relació amb els fets que van embogir la turba. En realitat l’atacant suïcida havia sigut un israelià àrab beduí. Però quan la policia va aconseguir rescatar Binsamo de la multitud ja era massa tard, i l’endemà al matí moriria a l’hospital.

Aquesta ràbia en contra del desconegut, aquesta justícia cega de la massa necessitada d’un boc expiatori que canalitzi el seu malestar, és, dèiem, molt evocativa de la nostra època. Ho veiem cada dia, i no només als països on hi ha conflictes armats sinó també dins de les fronteres europees, on cada vegada més -i, una vegada més, cal repetir-ho- una part no menyspreable de la ciutadania -animada per la ideologia infame d’alguns dels nostres polítics amb ànsia de poder- tendeix a despersonalitzar el refugiat per convertir-lo en una massa amenaçant, sense història ni rostre. Persones desconegudes que qualsevol dia es poden convertir en l’objectiu criminal de la nostra ràbia i de la nostra ignorància, fins i tot sense que tinguem ni la més mínima idea de qui és exactament la persona objecte del nostre odi.

QUI ERA MILA BINSAMO?

No fa gaires anys, concretament l’octubre del 2013, un vaixell carregat de refugiats s’enfonsava prop de l’illa de Lampedusa. La majoria dels més de 300 morts eren eritreus. El dia 15 d’aquest mes l’equip de futbol d’Eritrea, els Red Sea Camels, van participar en un partit de classificació de la Copa del Món del 2018 a Botswana. A l’hora de pujar a l’avió per tornar a casa, deu jugadors s’hi van negar i van demanar asil polític.

Cada any i des de ja en fa molts, milers d’eritreus fugen del seu país, convertit en una dictadura etiquetada per les ONG com “la Corea del Nord de la Banya d’Àfrica”.

La tortura, la detenció d’opositors, la persecució dels periodistes -els periodistes empresonats a Eritrea superen els de Xina o Síria, segons Periodistes Sense Fronteres-, la pobresa i la violència són moneda corrent en aquest país que es va independitzar d’Etiòpia l’any 1993 i va derivar en un règim marxista presidit amb mà de ferro per Isaias Afworki, un home educat com a militar a l’acadèmia xinesa de Nankin en plena Revolució Cultural.

De tots els refugiats que diàriament truquen a les portes d’Europa després de transitar -sovint durant anys- a través del Sudan, Etiòpia, el Iemen, el Pròxim Orient i l’Àfrica del nord, els eritreus són, doncs, un dels grups més nombrosos, i les seves històries formen part de les històries més dures i terribles de totes les històries que ens podrien contar tots ells si estiguéssim disposats a escoltar-los.

La travessia que han hagut de fer les persones com Mila Binsamo està plena de paranys i són desenes de milers els que moren pel camí. Un dels principals perills que han de superar és el dels segrestos per part de grups armats. Un estudi sobre el tràfic humà publicat per una organització belga explicava, per exemple, que durant els anys 2000-2013 50.000 eritreus van passar pel desert del Sinaí, i 10.000 han desaparegut. Aquests segrestos no són desconeguts, ja que han sigut nombroses les cròniques periodístiques i els documentals que s’han ocupat de buscar el testimoni d’alguns dels supervivents, malgrat el poc interès que aquestes històries desperten i la facilitat amb què s’obliden quan se’ls dedica una mica d’atenció, com va passar amb els morts eritreus a l’illa de Lampedusa.

Aquests segrestos es fan per tal d’obligar les famílies a pagar per la llibertat dels segrestats. Com explicava en un documental francès un dels segrestats, mentre el torturaven transmetien, a través d’un telèfon mòbil, les imatges de les tortures al seu pare. Volien que l’home ingressés els diners en un compte bancari, com així va fer. “Quan es van cansar de pegar-me -explica un altre supervivent- em van donar un ganivet perquè degollés un company. M’hi vaig negar i em van trencar tots els dits de les dos mans, un per un”.

Mila Binsamo va sobreviure al viatge. I va tenir la sort de trobar una feina d’agricultor. “Era un empleat senzill i molt treballador”, ha declarat el seu patró. Però no va sobreviure a la democràcia ni a la massa criminal dels ignorants ansiosos de sang.