26/08/2016

La més lenta de l’estadi: històries de la vida real

4 min
La més lenta  de l’estadi  Històries de la vida real

Tots tenim, gravades a la memòria de la infància, diverses imatges icòniques que han marcat la nostra educació emocional. Quan als recentment clausurats Jocs de Rio vaig veure el maratonià Feyisa Lilesa creuant els braços en senyal de protesta per la persecució de la seva ètnia, els oromo, a Etiòpia, immediatament vaig recordar els nord-americans Tommie Smith i John Carlos al podi dels Jocs de Mèxic del 1968. Aquella imatge en blanc i negre té, en la meva memòria de nen, la mateixa força que l’arribada de l’home a la Lluna i les fotografies de l’assassinat de Kennedy.

Era el 16 d’octubre del 1968. Smith i Carlos pugen al podi. Quan s’hissa la bandera i sona l’himne nacional dels Estats Units, aixequen el puny enguantat de negre i abaixen el cap. Quin valor! Quina dignitat! I quina bellesa els dos campions d’atletisme que, davant la mirada de tot el món, es volen mostrar també com a persones.

Després vam saber que tota la simbologia -el guant negre, els peus sense les sabatilles de córrer, el mocador al coll de Tommie Smith, el puny aixecat- havia estat ben preparada i volia cridar l’atenció sobre la discriminació racial en contra dels negres als Estats Units. Fins i tot l’australià Peter Norman, medalla de plata, els va ajudar en la seva posada en escena i diu la llegenda que va ser ell qui els va suggerir que cadascun es posés només un guant, ja que en principi havien de sortir amb les dues mans enguantades però John Carlos s’havia deixat els guants a la Vila Olímpica.

Glòria enmig de l’espectacle

“Si guanyo -va explicar després Smith- sóc un americà. No un afroamericà. Si faig alguna cosa dolenta, aleshores diuen que sóc un negre. Som negres i n’estem orgullosos”, va concloure davant la premsa, abans d’afegir que algun dia els nord-americans valorarien aquell gest que els va condemnar a la marginació i a l’ostracisme.

Feyisa Lilesa, que ha guanyat la medalla de plata de la marató a Rio, segur que va pensar en Smith i Carlos quan va aixecar els braços creuats, primer a la meta i després al podi. Davant la premsa, l’etíop va tenir també l’oportunitat d’explicar-se i ho va aprofitar per denunciar les expropiacions forçoses de les terres que pateixen els oromo per part del govern, la repressió policial, els morts, la persecució, la impossibilitat de protestar en llibertat. El seu gest i les seves paraules han merescut un petit moment de glòria enmig del gran espectacle olímpic. Però és evident que aviat quedarà diluït per la gran maquinària mediàtica, aquest monstre que, alimentat per les marques comercials, desdibuixa cada dia més les persones que hi ha darrere dels atletes. Frustra la trobada, el coneixement entre diferents, la fraternitat. Ens precipita cap a una competició sense límits de l’inquietant futur de l’home biònic.

Sens dubte, una de les històries més colpidores d’aquests últims Jocs ha sigut la de la nedadora siriana Iusra Mardini, que competia amb l’equip format per refugiats sota bandera olímpica. Fa només un any, Mardini i la seva germana formaven part de la massa humana de refugiats que provaven d’arribar a Europa. L’any 2012, quan encara tenia un país, Mardini va defensar Síria als Mundials d’Istanbul. L’estiu passat la barca en la qual fugien es va parar i ella i la seva germana la van remolcar nedant durant més de tres hores fins a arribar a la platja, i així van salvar la vida dels 20 refugiats que hi viatjaven. A Alemanya Mardini va poder reprendre l’entrenament i només un any després ha competit en uns Jocs Olímpics. Ella també ha tingut el seu moment de glòria, però és desesperant constatar com totes aquestes històries, tanta vida humana, tanta diversitat i complexitat, tant patiment, tant heroisme enmig de la barbàrie, s’esvaeixen a una velocitat que fa impossible que quedi gravat a la retina d’un nen com una icona que l’ajudarà a discernir la seva pròpia posició en el món que l’espera.

Barcelona i Sarajevo

Els Jocs de Barcelona vaig tenir la sort de gaudir-los com a cronista. Hi ha una trobada que mai oblidaré: la conversa amb qui llavors era l’alcalde de Sarajevo, Muhamed Kresevljakovic, que, convidat per l’alcalde Maragall, va poder-se escapar del setge durant uns dies. Sempre he pensat que si Barcelona no s’hagués solidaritzat en aquells Jocs amb Sarajevo i no s’hagués ocupat també de col·laborar a reconstruir la ciutat i d’acollir els refugiats, els nostres Jocs haurien sigut lamentables, fora de la realitat, sense cap grandesa.

Una de les històries que més em van interessar d’aquella cita va ser la de l’atleta de les Maldives Aminatha Rishrha. L’Aminatha va ser la més lenta de l’estadi. La pitjor marca dels 100 metres. No li importava gens. S’ho estava passant molt bé. A més, al seu poblet la coneixien com a baarai ahuvav, que vol dir la més ràpida, i amb això en tenia prou i de sobres. “Vingui al meu país -em va dir quan ens acomiadàvem-. Segur que li agrada molt”.

Històries. Petites grans històries. Històries de la vida real. De les persones. Abans que les marques es converteixin en un tampó sobre la pell dels atletes, una garantia de control, de rendibilitat i de submissió de les persones.

stats