El museu dels amors trencats

PASSO PER LA CIUTAT DE ZAGREB, ON S’HA INSTAL·LAT UN MUSEU DEDICAT ALS AMORS TRENCATS, a les relacions amoroses fallides, al dolor, la joia, la sorpresa i tots aquells sentiments particularíssims que acompanyen el final de l’amor.

Curiosament, abans de convertir-se en una visita turística molt concorreguda, aquest museu va començar com un afer privat entre una parella de croats, l’Olinka i el Drazen, que acabaven de separar-se i no es resignaven a deixar l’amor que havia deixat d’existir sense el seu final “teatral”, com passa -diuen, citant Barthes- amb la mort, en un casament o, fins i tot, en una festa de graduació.

Volien inventar una petita cerimònia de la ruptura, i ho van fer convertint els objectes que havien compartit mentre s’estimaven -i que ara es repartien com aquell que fa un inventari- perquè tinguessin una utilitat terapèutica i servissin també per recordar que alguna cosa important havia existit, abans que es desinflés com un globus sense aire i sense esma.

Aquest primer museu particular aviat va anar creixent i avui s’ha convertit en una col·lecció d’objectes i d’històries personals que vénen de tots els continents, i que si bé totes tenen la ruptura amorosa com a subjecte principal, potser l’interès principal consisteix a veure com la tragèdia i la comèdia competeixen seriosament, pel que fa als afers amorosos, amb l’horterada.

Així, al costat d’històries banals -petits peluixos que recorden cites vaporoses amb música de centre comercial- hi ha històries força sòlides, convincents, catàrtiques, exemplars, com la de la noia alemanya que ha fet donatiu al museu d’una destral amb què va destruir tots els mobles del seu antic amant fins a quedar-se descansada. “M’he enamorat d’una altra. Només fa quatre dies que la conec, però sé que em pot donar tot el que tu no pots donar-me”, li havia escrit el molt bandarra abans de dir-li que passaria a recollir els “seus” mobles i es trobés amb unes quantes bosses plenes d’estelles. “Va agafar les bosses. La destral ha sigut promoguda a instrument de teràpia”, conclou la noia.

Una de les històries més interessants per als que venim del món de l’escriptura -i per tant, de l’edició-és el romanticisme il·lustrat d’una escriptora que, explica, es va casar amb el seu editor preferit. El seu amor era tan gran com l’amor que tots dos sentien pels llibres -encara no hi havia el llibre digital-, de manera que van encarregar un ram de noces fet amb tires de paper. Tot va anar força bé fins que un dia, al cap de quatre anys, la noia es va assabentar que els seu marit-editor l’enganyava amb una altra dona i tot plegat ho escrivia (!) a un dels seus millors amics, el qual havia escrit amb ella una novel·la a quatre mans, sense que les mans haguessin tingut més recorregut que el mateix paper.

Potser les tres històries i els tres objectes més concisos i precisos de tot el museu són una petita granota de goma, un clauer amb un MP4 i una carta escrita a mà. La primera història la signa algú que diu que té 36 anys i va néixer a Bloomington, als Estats Units. Diu així: “La meva mare em va abandonar quan jo tenia tres anys. Aquest és un dels pocs regals que em va fer per Nadal”. El clauer l’ha regalat un nen de set anys, de Bamako, Mali. Heus aquí el text que l’acompanya: “Em recorda la meva mare”. La carta és d’una mare holandesa dirigida a la seva filla gran abans de suïcidar-se. Diu: “Estimada H.: escriure una carta en aquestes circumstàncies és gairebé impossible. Us desitjo a tu, a M. i a M. tota la prosperitat possible, i molt amor i felicitat. La teva mare”.

Com es podia esperar, el museu també recull històries de la guerra de l’antiga Iugoslàvia, històries de soldats i històries de petits com la que explica un nen de Sarajevo amb el títol “Tres dies de maig”: “Quan vam escapar de Sarajevo sota el foc amb un comboi, vam estar retinguts durant tres dies. Jo acabava de fer 13 anys. En un dels cotxes hi viatjava una nena que es deia Elna. Només recordo que era rossa i molt guapa. Li vaig regalar les meves cintes de música. Me’n vaig enamorar i li vaig escriure una carta. Però no vaig tenir temps de donar-l’hi, perquè ens van separar i, prop de Travnik, vaig perdre el seu cotxe de vista. Ella no va tornar. No la vaig veure mai més, però espero que la meva música li hagi portat bons records durant aquesta terrible situació que ens ha tocat viure”.

El lector ja haurà notat el cert desordre temàtic d’aquest museu dels trencaments amorosos, de manera que val la pena acabar amb el relat ple d’humor sobre la història d’una pistola paralitzant que va ser enviada a Zagreb des de Búfalo, als Estats Units, amb la missió -explica la receptora-amant- de protegir el seu “petit tresor” de la gent dolenta mentre ell era a fora. Però resulta que quan l’amant es disposava a tornar a casa, va confondre avió i destí “i en comptes d’agafar l’avió que l’havia de portar a casa, on l’esperaven la dona i les dues filles, va agafar-ne un que el portaria al costat d’una viuda rica de la Costa Est”. “Fins ara -conclou la dona- la pistola no ha tingut cap ús”.