Publicitat
Publicitat

Els ossos del pollastre

L’Àfrica creix per sobre de la mitjana del món però no sempre amb igualtat social

LA IDEA CONVERTIDA en doctrina del discurs econòmic dominant segons la qual un fort creixement acaba llimant -d’una manera natural - les desigualtats econòmiques té, a l’Àfrica, uns resultats incerts. Incerts per no dir falsos. De fet, com es va veure recentment en una trobada entre economistes a Abidjan, la capital de la Costa d’Ivori, avui és impossible conèixer exactament quina és la realitat econòmica africana. És a dir, com funciona el repartiment de les riqueses que s’hi produeixen i quina és la fiscalitat del seu sistema productiu, inclosos els impostos que paguen les empreses estrangeres, que, oficialment, s’emporten entre un 5% i un 10% del PIB del continent, encara que tot indica que no s’ha de ser cap llumenera per intuir que hi ha un benefici molt superior. Benefici en negre, fora de control, s’entén.

THOMAS PIKETTY, l’economista francès autor del llibre El capital al segle XXI, convertit en un bestseller mundial, explicava a Abidjan que només comptats països africans -Sud-àfrica i alguns països del Magrib- ofereixen dades suficients per poder saber de quina manera es gestiona la seva economia i quina és aquesta relació entre ingressos, impostos i repartiment. Encara que globalment ens trobem davant d’un continent que creix [un 4,2% l’any 2014] no es pot dir, doncs, que creixi d’una manera que signifiqui progrés social. Més aviat tot indica el contrari. I així ho expliquen els diversos estudis sobre la bona governança i desenvolupament humà.

LA FUNDACIÓ MO IBRAHIM ha presentat precisament aquesta setmana a Londres l’informe que fa anualment sobre la qualitat de la governança a l’Àfrica, i els resultats no poden ser més decebedors. Aquest índex estudia, entre altres aspectes, els drets humans, la solidesa de les institucions, la lluita contra la corrupció i l’accés a drets essencials com la salut i l’educació. Doncs bé, no només les coses no van gens bé, sinó que van de mal en pitjor. Així, aquest any només 10 països dels 54 que hi ha al continent han millorat respecte a l’any passat, però 21 encara s’han deteriorat més de com estaven fins ara. I noves guerres, com la del Sudan del Sud i la de la República Centreafricana, s’han sumat a les guerres cròniques -Somàlia, República Democràtica del Congo....- i a la inestabilitat creixent de l’extens territori que va des de Nigèria fins al Txad i el Sudan.

TORNANT A L’ECONOMIAi al creixement, aquesta fragilitat de les institucions, de la política, en definitiva, ens obliga a considerar una vegada més l’enorme injustícia estructural que viu gairebé tot el continent, on la sobirania dels països, la fortalesa de la seva democràcia, és insuficient perquè es puguin ocupar amb eficàcia i transparència d’un repartiment equitatiu i útil de les enormes riqueses de què disposen. Les dictadures, els lladres i els corruptes tenen encara molt més poder que les institucions democràtiques. I els inversors -els antics i nous colonitzadors- els prefereixen a ells abans que a qualsevol forma de govern entès com un servei públic, que apliqui la llei i practiqui la transparència.

“Un mínim nivell d’igualtat social és indispensable per al desenvolupament -afirma l’economista Piketty parlant de l’Àfrica-, ja que l’estat ha de poder finançar l’accés a l’educació i la salut per a tothom i no només per a una elit. Les grans desigualtats ens evoquen una inestabilitat política que destrueix qualsevol perspectiva de desenvolupament”.

L’Àfrica, efectivament, creix. Però la mala salut institucional i política fa que s’hi compleixi aquella vella estadística sobre el pollastre, segons la qual en una taula hi ha un pollastre per a quatre persones però qui se’l menja és només un dels comensals. Se’l menja sencer i deixa els ossos per a la resta. Un pollastre per a quatre persones, conclou l’estadística.