03/05/2015

Els papers de Haji Bakr

4 min
Els papers  de haji bakr

EL PROJECTE DE L’ESTAT ISLÀMIC TROBA MÉS INSPIRACIÓ POLÍTICA EN LA FICCIÓ orwelliana de la vigilància paranoica de l’estat que en la guerra santa i l’islam salafista. Aquesta és una de les apreciacions que permeten fer als especialistes les notes manuscrites de Haji Bakr, desvelades recentment per Der Spiegel.

Haji Bakr, pseudònim de Samir Abed al-Mohamed Al-Khlifawi, assassinat per la resistència siriana ara fa un any a Tal Rifaat, era un antic coronel d’informació dels serveis secrets de l’exercit de l’aire de Saddam Hussein. Segons els papers citats, aquest militar “poc religiós”, o “més polític que religiós”, o “més nacionalista que islamista”, podria ser el principal estrateg de l’estructura política, militar i policial de l’Estat Islàmic, el “mestre a l’ombra” d’aquesta “serp entre les roques” que, sense que ningú s’ho esperés, s’ha convertit en un estat enmig del camp de batalla de les guerres al Pròxim Orient, la nova guerra mundial.

Les notes de Haji Bakr estan manuscrites en una trentena de llibretetes -algunes fetes amb petites quartilles encolades- i, com ha explicat el periodista Christoph Reuter, “permeten per primera vegada comprendre millor com funciona la direcció de l’Estat Islàmic i quin paper hi tenen els antics militars de Saddam Hussein”. “Ensenyen, sobretot, com es va planificar la presa del poder al nord de Síria i com des de Síria es va progressar militarment fins a entrar a l’Iraq”, diu Reuter.

L’any 2012, Haji Bakr, que havia perdut la feina després que els nord-americans dissolguessin l’exèrcit de Saddam, va entrar a la resistència clandestina a l’ocupació. Empresonat durant dos anys a Abu Ghraib -on hi fa nombrosos contactes amb tota mena de jihadistes -, marxa a Síria a finals de l’any 2012 amb un grup de combatents que tenien com a projecte ser l’avantguarda de la construcció d’un estat a Síria i, una vegada conquerit part del territori, avançar després sobre l’Iraq. En el seu disseny del nou estat “no hi havia cap professió de fe, però sí una arquitectura molt precisa d’un estat policial islàmic”. “Una mena de Stasi”, diu Der Spiegel. Aviat, doncs, es va començar a teixir una primera xarxa de soldats que s’infiltraven als pobles i entre els diferents grups armats de la resistència amb la missió d’espiar, reclutar combatents, assenyalar enemics, descobrir quines famílies eren influents, qui controlava els negocis, casar-se -si era necessari- amb filles de les famílies poderoses, buscar els punts febles que feien vulnerables al xantatge i a la pressió les persones destacades de la comunitat -saber, per exemple, les seves inclinacions sexuals o els negocis no declarats-, ordenar segrestos, assassinats, purgues. Entre aquesta primera avantguarda d’espies que espiaven i s’espiaven entre ells hi havia antics col·laboradors dels serveis secrets, però també opositors al règim d’Al-Assad, i una gran munió de joves sense feina ni futur, molts dels quals menors d’edat. A poc a poc, sobre aquest disseny polític es van anar construint les aliances i les complicitats amb els líders religiosos i es va aixecar l’Estat Islàmic que representa Abu al-Baghdadi, proclamat emir del nou califat. “Baghdadi, religiós i erudit, escollit el 2010 com el cap oficial de l’EI per un grup d’antics oficials dels serveis secrets iraquians -entre els quals Bakr-, era l’home encarregat de donar una aparença de religió” al nou estat, segons explica Der Spiegel.

És interessant constatar com la selecció dels primers combatents en l’origen del futur Estat Islàmic es fa limitant el reclutament de sirians i iraquians, i es prefereix “l’opció més complicada” que consistia a “reclutar tots els extremistes vinguts de l’estranger a partir de l’estiu del 2012”. Estudiants saudites, joves sense feina de Tunísia, joves europeus sense experiència militar a la recerca d’uns ideals i d’un futur que no troben als seus països, tots plegats “dirigits per txetxens i uzbeks amb molta experiència guerrera”, decidits a lluitar en territori sirià, sota comandament iraquià.

La religió, doncs, ha sigut “la marca”, la construcció ideològica, la bandera, d’un projecte polític de caràcter totalitari, dissenyat com un nou poder capaç d’enfrontar-se a l’ocupació, als països occidentals i els seus aliats, i situar-se amb prou força per tenir un paper central en la guerra que enfronta el món sunnita i el món xiïta i que avança cada vegada amb més incògnites.

No deixa de ser preocupant, doncs, que coneixent el rerefons polític i econòmic que hi ha darrere de tots aquests deliris guerrers -els regionals i els internacionals-, uns deliris que tenen les seves arrels en la invasió de l’Iraq i el seu darrer punt d’inflexió en el fracàs de les Primaveres Àrabs, es focalitzi gairebé exclusivament en la religió aquesta nova guerra mundial. I que el món sigui incapaç de fer política. Sobretot quan cada vegada sembla més clar que les xarxes socials tenen un paper molt més seductor que les mesquites i que la religió no és al principi de la vocació del jihadista sinó al final de la seva frustració, aquí i allà.

stats