15/12/2013

El secret de Cornelius Gurlitt

3 min
Cornelius Gurlitt tenia al seu domicili obres d'art valorades en més de mil milions d'euros.

La història de Cornelius Gurlitt presenta massa interrogants perquè ens conformem amb les explicacions que se'ns han donat sobre aquest home de 80 anys que vivia sol, connectat a la vida exclusivament a través de la bellesa i el misteri de les esplèndides obres d'art que l'envoltaven.

Un dia d'aquest any, la policia alemanya va esbotzar la porta del seu pis de Munic i va descobrir-hi un museu privat amb més de mil litografies, gravats i quadres de pintors com Picasso, Chagall, Renoir, Libermann, Matisse i Edvard Munch, entre d'altres. La versió oficial sobre aquest fet increïble i sorprenent ofereix un relat poc convincent, amb escassos detalls sobre la misteriosa vida de Cornelius Gurlitt. Sabem, per exemple, que les obres d'art estaven ben conservades i ordenades. Un ordre i una pulcritud que contrastaven amb els detritus de menjar i llaunes de conserves que s'acumulaven al pis. Sabem, també, que Cornelius Gurlitt era un home desconnectat del món i de la història. Detestava la ciutat on vivia, Munic. No estava empadronat enlloc. No cobrava cap jubilació (de fet, no havia treballat mai). No pagava impostos. Tenia passaport austríac (caducat) i un pis a Viena. Només feia algun viatge de tant en tant. I sempre que sortia de casa enviava una carta escrita a màquina per reservar l'habitació de l'hotel. Si havia d'anar al metge, cosa que feia desplaçant-se més de cent quilòmetres en tren, hi arribava un dia abans, i no s'oblidava mai d'escriure a mà unes fitxes amb totes les preguntes que volia fer al doctor. Atrapat per una periodista alemanya durant un d'aquests viatges en tren, Cornelius Gurlitt va expressar-li el seu profund malestar i el seu dolor. "El pitjor de tot -li va confessar- ha estat separar-me dels meus quadres". Ni la pèrdua del seu pare, ni la de la mare, ni la de la germana l'havien afectat tant com la pèrdua dels quadres. "I l'amor?", li pregunta la periodista. El Cornelius abaixa el cap. El seu únic gran amor han estat els quadres. El dia que els van empaquetar uns senyors "estrangers" acompanyats de la policia, el Cornelius es va enfonsar en un sofà i s'hi va quedar deu dies, a les fosques, sense saber com reaccionar, paralitzat. "Per què no s'esperen que em mori? Aleshores us els podeu quedar", implora a la periodista.

En l'explicació oficial sobre l'estranya vida de Cornelius Gurlitt hi ha hagut també l'intent de construir un relat més o menys raonable, amb detalls històrics, fets o comportaments socials. Així, es diu que el mateix Cornelius s'ha presentat com un servidor del seu pare, el qual, proclama, va ser capaç de salvar totes aquestes obres de l'espoli nazi, del foc dels bombardejos i de l'exèrcit soviètic. Reconeix que el pare se'n va beneficiar, però al·lega que només ho va fer amb la intenció d'aconseguir una missió més elevada, com era la de salvar les obres d'art. Tot aquest tresor val, diuen, més de mil milions d'euros. Però aquest és un fet que excita tothom menys Cornelius Gurlitt. "Desgraciadament -es veu que li deia el pare-, en aquests quadres la gent només hi veu bitllets de banc".

El que no explica Cornelius Gurlitt és el camí que cada nit recorria per sortir del laberint del seu cap. I com a través de la contemplació dels quadres exposats a les parets de casa, repartits als armaris i a les calaixeres, aconseguia sadollar la seva soledat i gaudir de la contemplació de l'art. I no necessitava res més.

stats