Publicitat
Publicitat

Canvi a Andalusia? Sí, però no tant

Pensant en les eleccions generals d’aquest any, les autònomiques andaluses duen quatre missatges: el PP aguanta; C’s s’ha menjat UPyD però continua sent irrellevant; el PSOE ha guanyat la primera volta del monopoli de l’esquerra, i a Podem, que ha absorbit IU, li falta fer molt de camí per ser un partit de govern.

El PP queda clarament tocat però aguanta. El vot de càstig al govern espanyol ha estat contundent: el PP ha perdut uns 14 punts percentuals respecte a les darreres eleccions i s’ha quedat a nivells de vot de fa 20 anys. Recordem, però, que a Espanya i arreu del món és normal que el govern central perdi vots a les eleccions regionals. Segons càlculs d’en Lluís Orriols (Universidad Carlos III), el PSOE va perdre 8,5 punts percentuals a Andalusia quan governava en Zapatero. De fet, el PP ha obtingut uns 360.000 vots més i ha millorat lleugeríssimament en percentatge respecte a les europees de 2014. Dit d’una altra manera, el PP no és la UCD. En un moment econòmic i polític igualment crític, ara fa 33 anys (menys dos mesos), les primeres eleccions autonòmiques andaluses van matar la Unió de Centre Democràtic. A les eleccions generals de 1979, el partit de Suárez va obtenir el 31,5 per cent dels vots a Andalusia. Aliança Popular en va rebre el 4,3 per cent. A les autonòmiques de maig de 1982, la UCD va caure al 14,5 per cent i AP va pujar fins al 17 per cent. L’estiu després de les andaluses, la UCD va decidir suïcidar-se: Suárez va crear el CDS, els demòcratacristians el PDP, i la resta, dirigida per polítics absolutament grisos, va quedar escombrada pel canvi del PSOE. Ara per ara, el PP té la direcció sòlida i la cohesió interna pròpies d’un partit leninista, l’estructura de masses i la penetració local típica d’un partit tradicional europeu, el monopoli de l’imaginari de la dreta nacional i catòlica espanyola i el benefici d’una economia estabilitzada (i relativament acceptable per a la majoria dels sectors socials que voten Rajoy). En el pitjor dels casos, i malgrat tots els enemics que té en l’establishment madrileny (que n’hi ha), el PP es mantindrà en el 25-27 per cent sòlid que va heretar Aznar als noranta.

La solidesa (relativa) del PP fa irrellevant C’s. De moment, l’únic que ha fet el partit d’en Rivera ha estat absorbir els vots de Rosa Díez: la suma dels percentatges de C’s i d’UPyD a les andaluses és pràcticament idèntica a la suma del seu suport a les europees de fa un any. El preu que ha pagat C’s ha estat convertir-se en un partit de dretes: de fet, no li quedava cap més remei després de veure com Podem li treia de les mans el vot de protesta a les europees a Catalunya i a Espanya. Segons les enquestes del CIS, els seus simpatitzants/votants andalusos són gent de renda alta o mitjana-alta, amb estudis universitaris i que viu a les grans ciutats. El programa econòmic que C’s ha encarregat a la London School of Economics el situa en un espai liberal que, per bé o per mal, no és gens atractiu al sud d’Europa. Tot això el deixa sense accés la gran bossa de centre-esquerra i esquerra: encara ara, l’esquerda entre esquerra i dreta a Espanya és molt ampla i difícil de saltar. El sistema electoral espanyol no hi ajuda. A les autonòmiques andaluses C’s ha tret un nombre de diputats (9 de 109) gairebé proporcional als vots obtinguts (el 9,3 per cent) perquè hi ha força escons per província (un mínim d’11 i un màxim de 18). A les generals, però, cada província andalusa envia una mitjana de set diputats a Madrid i un 9 per cent dels vots només li permetria obtenir un escó a Cadis, Màlaga i Sevilla. Tres escons sobre 59 diputats andalusos al Congrés és una misèria: menys del 5 per cent. (En canvi, el PP n’obtindria 19.) Projectin això a tot l’Estat, fet de províncies petites, i el resultat de C’s serà irrisori: com l’AP de Fraga o el CDS de Suárez. Això no vol dir, no obstant, que no veiem el govern Rajoy collant molts cargols a Madrid per desinflar la presència mediàtica d’en Rivera.

El PSOE era el partit que s’hi jugava més a Andalusia. Amb les enquestes pronosticant el sorpasso de Podem a nivell estatal, el PSOE necessitava controlar la bandera de la socialdemocràcia i aparèixer com a alternativa al PP. La realitat és que a Andalusia l’únic que ha fet Podem és guanyar l’espai d’IU, que en algun moment havia tingut 20 diputats. Tant la incompetència considerable en organització i comunicació de Podem com la buidor del seu missatge amenacen de transformar-lo en un autèntic suflé. Mentrestant, la victòria suau de Díaz, tot i que no li permetrà matar Pedro Sánchez (no hi ha temps material per fer-ho), tindrà dos efectes: reforçarà el tàndem Sánchez-Díaz, i farà que el PSOE es mogui cap un discurs més radical i populista en un intent d’ofegar Podem i guanyar sobre la base de mobilitzar l’abstenció d’esquerres. Que ho aconsegueixi, ara que el socialisme català s’està morint, és, però, dubtós.